Hi ha uns moments deliciosos per visitar les ciutats, que no necessiten cap campanya d’atracció de visitants o turistes, ni formen part de cap web informativa, ni del text ni de les imatges de cap guia, la que et diu què pots veure i sobretot el que no et pots perdre, com si la vida real no comportés precisament deixar de veure, de sentir, de consumir bona part del que t’ofereixen, com si fos imprescindible. 

L’atractiu és únicament observar la quotidianitat de les primeres hores del matí, quan la ciutat es desvetlla i es posa en marxa. La ciutat real, la de les persones que hi viuen, les que presten serveis, vingudes de fora, o les que al revés, vingudes de fora hi cerquen serveis perquè d’on venen no els tenen. La realitat i no la ficció forçada. 

L’encant d’una ciutat amb gent llevada poc temps abans, esmorzada o no, que diligent es dirigeix a la feina. La dels comerços que obren les portes, la dels bars que paren les taules i les cadires que conformen l’espai de la plaça que deuen tenir convingut poder utilitzar. La de les furgonetes que han envaït la plaça Major, per abastir de gènere les botigues en les hores que deuen tenir estipulades. 

És sentir, de bon matí, l’olor agradosa dels til·lers d’alguns carrers, ara ben florits. És captar també l’olor del cafè, o del cafè amb llet i també la del pa dels forns o de la pastisseria que té els aparadors curulls de matèria per posar el primer puntal del dia. És veure un pare amb pas lleuger empenyent el cotxet del fill o filla que plora i qui sap si porta a casa dels avis perquè la hi guardin durant una part del dia, mentre ell treballa. És trobar grups de nois i noies que deuen fer una activitat cercant i identificant espais del cor de la ciutat. O d’altres de més petits, que van més en ramada, guardats per les pastores que durant tot el curs els han procurat una bona formació. Experiències educatives més relaxades les d’aquesta setmana en la qual fineix el curs. 

És veure passar, amunt i avall, la màquina que escombra els carrers. O trobar-te un carrer tallat perquè una grua serveix material d’obra a unes reformes. És sentir la radial que xiscla, manegada per uns paletes que reformen una casa a la ciutat antiga, plena de vida. És trobar una portalada gran oberta que deixa veure l’interior del pati de la casa, o veure, a través dels vidres de la planta baixa, com treballen en diferents oficines. És passar pel costat de dues dones que van o venen de comprar, s’han trobat i han parat per establir una petita conversa. És passar per davant d’un petit taller de fusteria i sentir l’olor agradosa de les serradures i tafetans. 

És trobar la porta d’entrada de la catedral oberta, sense cues de turistes i poder-hi entrar, sense pagar. És trobar-hi a dins una dona que passa la mopa, un lampista que arregla uns llums o veure una bastida dins d’una capella on deuen restaurar unes pintures. És veure com un mossèn entra al bar on nosaltres esmorzem, per fer-ho també. Vic, matí del 16 de juny.