En primer lloc, voldria manifestar la meva més sentida felicitació per la notícia en aquest mateix setmanari sobre la presència de les dues colles vallenques l’estiu del 2018 a l’Smithsonian Festival de Washington, considerat el festival de patrimoni immaterial més important que se celebra arreu del món i que acull més d’un milió de visitants en deu dies.

Aquesta elecció dels Xiquets de Valls suposa una valoració de la seva tasca com a exponent genuí de Valls i com a ambaixadors d’excepció de Catalunya, perquè ara més que mai, es comprova la vivesa del lema casteller, inspirat en un vers d’Anselm Clavé: “força, equilibri, valor i seny”, els quatre pilars que defineixen una tradició de la cultura popular del país en el seu viatge definitiu cap a la universalitat. I jo em permetria d’afegir-hi un mot nou que resumeix a la perfecció els castells, la unió.

Una unió que admira als forans, però que als propis ens fa compartir una identitat, un esperit i una voluntat de ser. Una unió que pertany a tota una nissaga de castellers que arran de moltes aportacions, primer individuals, i després col·lectives, s’han convertit en la representació de les grans famílies de castellers vallencs, de les colles vallenques, dels castellers i de les colles d’altres indrets, les quals, avui, fidels a la tradició, fidels a la història, conscients del seu compromís per a la continuïtat, fan ressorgir dia rere dia els conceptes d’espectacularitat, passió, integració i pluralitat, fent evident aquella cita de l’Eugeni d’Ors, d’elevar a “categoria” el “fet casteller”, d’acord amb el seu programa d’ideals cívics en pro d’un catalanisme ascendent.

D’aquest apassionant món casteller, l’origen dels Xiquets de Valls és fruit d’una evolució de danses populars de la terra, que no ens aparta d’una antiga tradició de fondes arrels catalanes, la qual converteix en herois llegendaris uns homes com la família vallenca Saperas, de cal Caragol, família que constitueix els primers noms coneguts històricament com a castellers, els quals, a finals del segle XVIII, organitzaren el primer grup que féu veritables castells: noms com els dels germans Pep i Salvador Batet, caps de colla dels “menestrals” i “pagesos”; noms com el de l’Isidre de Rabassó i l’Anton de l’Escolà, caps de colla de la Colla Vella i de la Colla Nova; i tants i tants altres homes d’aquestes terres que, amb la seva dèria de fer castells, arribaren a fer “necessari” aquest admirable art, un art necessari perquè arribats avui, no podem concebre una Festa Major o una diada commemorable sense la presència dels castellers.

Amb el fet de ser part fonamental de la Festa Major, els castells es mantenen fidels a l’esperit i la pràctica que presentaven fa dos-cents anys. Aquest pòsit de tradició no vol dir, però, que els castells no hagin estat capaços de canviar i adaptar-se als nous temps. De fet, és això el que n’explica la pervivència i la vitalitat sense precedents i que el 16 de novembre del 2010, a Nairobi (Kènia), la Unesco va aprovar la inclusió dels castells en la llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial, i va atorgar-los així un reconeixement universal amb una declaració que deia:

“Els castells són reconeguts pels catalans com una part integral de la seva identitat cultural, transmesa de generació en generació, que proporciona als membres de la comunitat un sentiment de continuïtat i cohesió social”.

L’home passa, transita per aquest món nostre de cada dia. Però l’home, el casteller, ha sabut deixar ben marcada l’empremta del seu pas. I, gràcies al seu esforç, el “món casteller” continua. I aquest esforç, petit o gran, de cadascun de nosaltres per a la vivència d’un ideal, val la pena d’aportar-lo sense vacil·lació per tal que segueixi encesa la flama de la tradició, la flama de la fe castellera.

Colla Vella dels Xiquets de Valls i Colla Joves Xiquets de Valls, ens sentim molt orgullosos de vosaltres, moltes gràcies per tan bons moments que ens heu donat, que ens doneu i que ens donareu.