//Una sentència incandescent

Una sentència incandescent

per | 2019-10-24 12:20:0724/10/2019 12:20 | 0 comentaris

Ja tenim sentència. I si pensàvem que en referència al seu contingut seria calenta però que potser no cremaria, ara s’ha comprovat el contrari: no és que sigui calenta, els magistrats del Tribunal Suprem han redactat una sentència incandescent… Tant, que desprèn espurnes, i si t’hi acostes, crema. I és que el seu contingut bull i fa bullir no només els independentistes, ja que interpel·la a tot demòcrata. Perquè emet i escampa una escalfor sospitosa de manipulació. Amb un veredicte que sembra el dubte sobre la separació de poders, no accepta les proves autèntiques i fefaents dels vídeos de l’1 d’octubre i de davant de la Conselleria d’Economia i posa en qüestió el dret del poble a la manifestació, l’autodeterminació, la llibertat d’expressió i la independència.

A més, imposa unes penes desproporcionades. A Oriol Junqueras les mateixes que a un assassí: 13 anys i mig; 11 anys tant a Dolors Bassa com a Carme Forcadell, i a la resta d’acusats els castiga amb penalitzacions injustificables. El que va dir Jean de La Bruyère que quan un home innocent és condemnat el fet afecta tots els homes, és veritat. De fet molts ens sentim identificats amb els polítics i líders de la societat civil condemnats, i és l’esca que aquesta sentència tingui tots els números per ser rebutjada i impugnada. Fa tuf d’injustícia. En realitat els catalans que vàrem anar a protestar davant d’Economia o els votants de l’1-O som tan culpables com ells, ja que ho vàrem fer sense coaccions ni ensinistrament, de motu proprio. La conclusió és que ni ells ni nosaltres som culpables, perquè com deia Concepció Arenal: “Quan la culpa és de tothom, la culpa no és de ningú.”

Justament aquests darrers dies les manifestacions, marxes i talls de carreteres i vies de tren han estat multitudinàries. La gent està molt conscienciada que amb el judici s’ha comès una gran injustícia contra els líders independentistes. Estem atrapats en una sínia que gira i gira i de la qual no podem baixar. Des de l’Estat i la justícia imposen la força per sobre de la lògica i de la raó. Es diu que la sentència demostra un desig de venjança, però jo penso que va molt més enllà, és una demostració de la prepotència i la manca de flexibilitat dels polítics espanyolistes. El seny està de la banda dels qui volen el diàleg. Perquè la solució, senyors, seria tan senzilla, intel·ligent, humana i transparentment democràtica com convocar un referèndum. Un referèndum que ens compti. Negar-se és demostrar un tarannà dictatorialment despòtic, gens humanitari, irracional. I barrejar justícia i política pel broc gros és anar contra la llibertat.

Mal va, com diu Shakespeare, quan la política està per sobre de la consciència. Perquè amb la sentència no s’ha demostrat absolutament res. El fet és que no hi havia cap delicte greu, només desobediència i peticions de vot. Una desobediència i unes aspiracions homologables a d’altres que han tingut lloc al llarg de la història. Com la de les dones heroiques que es van enfrontar al poder i a les lleis en la revolució sufragista pel vot femení, la dels negres per aconseguir els drets civils als EUA, o per abolir l’apartheid, amb Nelson Mandela al capdavant. O la dels insubmisos espanyols i catalans anònims que van patir persecució i presó. Tots ells lluitant per les seves causes, fins que al final la justícia va reconèixer les seves demandes. I és que les lleis originals eren arbitràries, i les revolucions, com escriu Francesc Pi i Margall, són el resultat de lleis injustes.

I ara aquesta sentència, perillosament incandescent, propicia no només discursos incendiaris per part dels unionistes, que encara la voldrien més brutal; també el foc real que hem vist els darrers dies als carrers de Barcelona i d’altres ciutats a càrrec d’una barreja d’antisistemes, possibles infiltrats de les clavegueres de l’Estat i caps calents que els independentistes rebutgem totalment. Els repudiem, no són dels nostres. Van a cara tapada perquè no són aigua clara. No ens hem de cansar mai de dir que el moviment independentista és un moviment pacifista, una revolució idealista contra un domini no desitjat que ens és imposat.

El més preocupant de tot això és que autoritats i jutges espanyols no es cansen de proclamar urbi et orbi que Espanya és “un estado de derecho”, quan la tossuda realitat demostra el contrari, perquè nega al poble català un dret fonamental: el de votar en un referèndum. Un fet que no està pas prohibit a la Constitució, perquè es va despenalitzar per una llei al Congrés de Diputats l’any 2005. Però el cas és que no es pot fer callar un poble que vol la llibertat, perquè potser cridarà, com fa Emília, un personatge de l’Otel·lo de Shakespeare: “Que calli jo? No, parlaré amb la llibertat del vent del Nord. I ni que el cel, els homes i els diables cridessin tots ‘vergonya’! contra mi, no deixaria de parlar.”

I aquí rau el quid de la qüestió. Són els polítics i els jutges els qui, ignorant i vetant les pràctiques democràtiques, exerceixen una fèrria censura al dret de parlar… de decidir. Usque tandem, Catilina…?

Deixa un comentari