Fa anys que intento trobar alguna proposta, per poc seductora que sigui, que convenci els catalans de la bondat de ser espanyols. No n’he trobat mai cap. Ni una. La resposta d’una bona part del Regne d’Espanya sempre ha estat insultar-nos, amenaçar-nos i apallissar-nos. És això (aplicar-nos la llei del bastó) l’única manera que coneix l’uniformisme espanyol per mantenir-nos lligats a aquest all i oli que és l’Estat espanyol.

Ai, els insults. Com hi arribem a estar ja d’acostumats. Abans d’escriure aquesta columna, fent un cop d’ull als mitjans espanyols, hi he trobat sense esforç: nazis, cáncer, insolidarios, subnormales, tarados, catetos, incultos, egoistas, radicales, sectarios, mierdas, delincuentes, provincianos, chusma… A les xarxes socials, a les ràdios, a les televisions, als diaris, tothom s’hi veu amb cor de participar malaltíssament en aquesta cursa embogida contra els catalans.

Ara han posat de moda dir-nos supremacistes. A tota hora. És supremacista tothom que pensi que és millor que controlem nosaltres mateixos les nostres vides des de Catalunya que no pas que ens les controlin uns altres des de Madrid. És supremacista defensar que és millor que els nostres fills parlin, com a mínim, dues llengües que no pas una de sola.

És supremacista mostrar-nos orgullosos del tarannà solidari dels catalans (demostrat any rere any, per exemple, en cada Marató de TV3). És supremacista gaudir més amb qualsevol debat de la televisió catalana que amb els crits de qualsevol reality show d’una televisió espanyola.

És supremacista considerar el Parlament un espai de debat lliure i democràtic, un espai que mereix ser respectat pel que és i pel que representa, sense acceptar que ens el converteixin en una taverna. És supremacista conèixer i explicar què va passar el 1640 amb Felip IV, el 1714 amb Felip V i el 2017 amb Felip VI.

És supremacista defensar i aprovar lleis socials i protestar quan els tribunals espanyols te les suspenen. És supremacista estar satisfet perquè les millors multinacionals del món segueixen apostant per Catalunya (malgrat els intents dels governs espanyols de foragitar-les).

És supremacista dir que votar no és cap delicte i que la democràcia és un valor superior. És supremacista defensar la separació de poders. És supremacista manifestar-se per la llibertat dels presos polítics i exiliats. És supremacista dir-los que no en tenen ni idea, de quin origen té la paraula supremacista i del que significa.

Però tant se val, perquè ens ho seguiran dient mentre no trobin un nou insult que a ells els sembli el màxim d’ofenós possible. Fins aleshores continuaran dient-nos (erròniament) supremacistes per dir-nos que ens creiem superiors. ¿I si, al capdavall, tot només fos que l’únic que intenten és amagar el seu enorme complex d’inferioritat?

Article publicat a l’edició impresa del setmanari El Vallenc, 8/6/2018.