Aquests dies, abans, durant i després del debat d’investidura del president de la Generalitat Quim Torra, s’ha tornat a parlar sobre què cal per poder ser considerat català. Tot plegat un debat antic i artificial que ara torna gràcies a la ferotge i embogida campanya de desprestigi que l’oposició i els mitjans espanyols han iniciat contra el nou president.

La qüestió és que un altre cop hem tornat a sentir l’argument falaç de considerar català tot aquell que viu i treballa a Catalunya. No he sentit mai ningú plantejar-se des del Regne d’Espanya, i des d’un punt de vista conceptual, què cal i què significa ser murcià, gallec, andalús o japonès.

Però a Catalunya ja sabem que tothom es veu amb cor de ficar-hi cullerada. I que consti que el primer cop que vaig sentir dir l’absurditat de considerar català tothom que viu i treballa a Catalunya va ser a Jordi Pujol. Segurament ho deia des de l’acomplexament congènit d’un catalanisme postfranquista que necessitava fer-se estimar a tota hora.

Viure i treballar a Catalunya no et fa català. De la mateixa manera que viure a Boston no et fa nord-americà ni viure a Grenlàndia et fa esquimal. I encara menys treballar en un lloc et fa nacional d’allà. Si jo demà marxo a treballar a Sevilla, la Corunya o Londres, demà passat ¿algú em considerarà andalús, gallec o britànic? Au, va.

Dilluns vaig compartir aquesta reflexió a Twitter. Gairebé un miler de persones l’han compartida i 2.500 s’hi han mostrat d’acord. Vist l’interès, vaig demanar als meus seguidors què en pensaven, de tot plegat. He rebut un munt de respostes i cap considera certa l’afirmació de l’inici d’aquest article. Per manca d’espai, ara només en recupero algunes.

Pel Josep Maria Pellejà, és català qui se sent català i estima Catalunya. La Beatriu Armengol pensa el mateix, i hi afegeix el respecte a la llengua, als símbols i als costums. La Chez Santoz creu que català és qui vol ser-ho, perquè ho sent i perquè actua en conseqüència. Pel SocFranc, català és qui se sent representat per Quim Torra com a president de tots els catalans.

El Rafel diu que, per a ell, és un sentiment de pertinença, independentment d’on hagis nascut o del temps que faci que vius a Catalunya. Ikerpen recorda la dita espanyola: “Uno no es de donde nace, sino de donde pace”. L’Albert S. i M. considera que català és qui estima Catalunya, la seva gent i la seva cultura. La Isaalberet es posa ella d’exemple: és de Canàries i va escollir Catalunya per donar-li una oportunitat a la seva filla.

El Francesc explica que el seu fill fa sis anys que treballa a l’estranger i que continua sent i sentint-se català. El Ramon també parla de la voluntat de ser català. Igual que el Josep M. Boladeras, que assegura que tot plegat és molt simple: és català qui se’n sent. L’Albert considera que viure i treballar a Catalunya et dona uns drets i uns deures, però no et fa ser català si no tens la voluntat de ser-ho. Això últim és el que també pensa la Montse Serena.

Sembla que hi ha força consens. Almenys entre els meus seguidors tuitaires. Ser català no és ni ha de ser més barat que ser nacional de qualsevol altre lloc. Ser català significa respectar Catalunya i allò que la conforma: la gent, la cultura, la llengua, la història i els costums. Però sobretot, sobretot, cal la voluntat de ser-ho, perquè no pots obligar a ningú a sentir-se vinculat a cap nació ni a estimar-la per força. I, encara menys, si amb les paraules i els fets la persona demostra cada dia que no respecta gairebé res de l’arquitectura nacional d’aquest poble.

Article publicat a l’edició impresa del setmanari El Vallenc, 18/5/2018.