//Sense sostre, no hi ha llei

Sense sostre, no hi ha llei

per | 2019-10-22 09:43:1322/10/2019 09:43 | 0 comentaris

Vaig llegir que, a la República Txeca, unes famílies vivien aterrides al sabé que la propietat de les seves cases havia passat a mans d’una empresa anomenada Residomo. És tracte d’una empresa filial de Blackstone i només en aquest país és propietària de més de quaranta mil llars. És una llicència anomenar-les “llars”, perquè només són això pels que viuen en l’interior.

El propietari la maneja com a mercaderia, propietat en la que especular com a mercaderia, propietat amb la que especular . El drama d’aquestes famílies em va recordar immediatament en la ciutat de Madrid quan l’Ajuntament d’Ana Botella és va desfer de mils de habitatges de protecció oficial i les va vendre a baix preu a la mateixa especuladora. És un cas que va arribar a l’opinió pública gràcies a la resistència dels inquilins. Durant alguns anys va semblar possible que s’aturés aquest procés i els culpables polítics paguessin per la seva descabellada acció. Per una vegada més els tribunals locals, controlats per el poder polític, van frenar qualsevol reacció, qualsevol multa, qualsevol control. És calcula que Blackstone posseeix a Espanya més de cent mil habitatges en propietat controlada, sobretot a Catalunya.

Durant els anys més durs de la crisis, algunes administracions locals van procedir a salvar els seus comptes amb la venda del patrimoni públic. L’habitatge va ser l’element més feble i del qual primer van agafar. Per un polític incapaç i anomenat a dit és més fàcil. Amb manca d’experiència de gestió, com són gran part dels que arriben al poder al nostre país, emparats en la vida de partit, quadrar els comptes és una obligació que els hi fa mandra complir. Ho fan sense el mínim decòrum i sense posar a la primera línia a les persones. Per això, cometen abusos que la lògica moral no pot comprendre. Vendre habitatges de protecció oficial a fons voltors és com vendre els llits d’un hospital a extorsionadores de lloguer.

La mateixa fastig que esquitxa a tantes famílies sense poder adquisitiu; i com la gent humil no té ningú de cap de premsa, les seves vicissituds resulten invisibles per a la majoria de la població . En el drama de l’habitatge, ningú ha tingut gosada per a regular el mercat amb alguna precisió. L’única mesura raonable té a veure amb el maneig del sol públic i la creació d’un parc d’habitatges protegits. Només els ajuntaments amb certa humanitat han donat prioritat a aquest recurs.

Lo que resulta sorprenent és que la legislació permeti que una sola empresa manegi aquest número de habitatges. És tracta d’una espècie de monopoli disfressat que afecta de manera directa a milers de famílies. A la Constitució (que tant és posen en boca) és recullen algunes de les avantatges que té ser espanyol. No acostumem a fixar-nos amb elles, però el seu articulat compromet a les més altes instàncies de l’Estat.

Una de les obligacions té a veure amb l’habitatge. Difícilment podrem parlar de país quan no està garantit el lloc on viure la seva població. El sostre no és negociable. I, per això, l’explotació dels recursos per part d’empreses d’una freda brutalitat resulta més xocant encara. É urgent revocar aquests abusos. Durant alguns anys és va pensar que els tribunals, amb una aplicació rigorosa dels drets ciutadans, serien capaços de parar aquest espoli. Però no ha estat així. És molt complicat contraatacar a qui és protegeix amb exèrcits d’advocats especialitzats i a qui domina els fondos de diners per a influir en el poder.

Però ha arribat l’hora de treure’s la màscara i col·locar la garantia d’habitatge en la primera línia del conflicte. Fa poc temps hem sabut que a Finlàndia s’ha dut a terme una experiència pionera que substitueix els albergues per indigents per cases de les que poden fer-se’n responsables.

Això els hi concedeix l’oportunitat de refer la seva vida sense tuteles interessades. Mentrestant, per a sorpresa dels espanyols, les seves ciutats s’omplen cada dia més de gent sense sostre, de persones totalment expulsades del sistema que no compten amb la menor ajuda per a refer la seva vida. No oblidem que estar empadronat és l’exigència primordial per rebre qualsevol títol de estímul o protecció. És a dir, les persones sense llar estan doblement condemnades. I mentrestant, els especuladors, cada vegada més plens i propers als polítics oportunistes.
Ens veiem…

Deixa un comentari