//Reflexió serena

Reflexió serena

per | 2019-05-31 10:14:2131/05/2019 10:14 | 0 comentaris

Aquestes ratlles pretenen contribuir a una reflexió serena i conviden els lectors a respondre-les amb responsabilitat al seu interior. El pitjor que ens podria passar fora que d’aquí a uns mesos no guardéssim memòria del que estem vivint i que és conseqüència, en part, d’una manera de fer política que han posat de moda determinats personatges. Si no reflexionem, podem sortir de la situació actual desorientats i fins i tot, atuïts.

Hem entès el que està passant? Hem entès per què s’ha arribat a aquesta situació? N’hem analitzat els antecedents? Com valora la societat catalana i espanyola l’espectacle que ens ha brindat la classe política principalment des de Madrid, però també des de casa nostra? Creiem que la política és perversa per “ella mateixa” i que necessàriament crea monstres?

Realment, creiem que tots aquells que s’hi dediquen són iguals? Hem pensat a què i a qui cal atribuir les principals responsabilitats d’una situació que si no es capgira, ens podria conduir amb tota probabilitat a un col·lapse?

N’hem après alguna lliçó, d’aquesta profunda i llarga situació que està vivint la societat catalana i espanyola? Quina lectura en fem? Ens adonem que l’autèntica situació és moral i de valors? Com en sortirem? Col·lectivament, i també individualment.

En sortirem més lúcids, més forts, més preparats i més enriquits i, per tant, amb forces i autoritat moral per donar respostes a un poble, una nació, que es caracteritza per una consciència col·lectiva que és forjada, entre altres elements, per una història, és a dir, per una memòria que aplega encerts i errors, avenços i retrocessos, victòries i derrotes, que en el seu conjunt formen l’experiència col·lectiva.
O en sortirem desil·lusionats, amargats, esporuguits, més afeblits i, fins i tot, qüestionant innecessàriament tot i tothom fins i tot els valors morals, els vells ideals i també lleialtats que vénen de lluny?
Heus aquí, doncs, el màxim interès que cada ciutadà tingui un coneixement precís del que ha fet en la història la nació a la qual pertany, i això, com és evident, no pas per hipnotitzar-nos en el passat, sinó, simplement, per extreure’n lliçons per millor resoldre la situació actual i construir el futur.

Catalunya fa cent anys vivia en plena dependència política, etapa que s’havia iniciat amb la derrota del 1714 i amb el posterior Decret de Nova Planta (1716), que instaurava entre nosaltres un règim estrany que significava una agressió permanent a la identitat nacional de Catalunya. Però, malgrat l’adversitat d’aquella etapa que encetàvem al principi del segle XVIII, els catalans no perdérem la memòria del que havíem estat i la consciència del que érem.

Els catalans de fa cent anys feren una passa endavant en formular un projecte de recuperació política de gran envergadura que ha esdevingut un punt de referència per les generacions posteriors.

Saber d’on es ve per poder extreure lliçons del passat per tal d’afrontar millor el present i el futur, és la gran tasca de la història, molt particularment a Catalunya, tant de temps mancada, fins i tot, de la possibilitat d’explicar la realitat que ens va precedir i la situació actual.

La falta de respecte dels poders de l’estat espanyol al vot d’una gran part de la ciutadania catalana és constant, i malgrat tot, l’“operació diàleg” de Pedro Sánchez ha durat menys que la de Soraya Saénz de Santamaría, produint el mateix efecte en el seu dia: l’expulsió de milions de catalans d’un mínim territori compartit d’interessos i d’afectes. La història es repeteix.

La setmana passada vam veure una nova maniobra jurídica de l’Estat, ara per suspendre Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull com a diputats al Congrés. Després que el Marchena i Meritxell Batet es passessin la pilota mútuament, van ser els serveis jurídics de la cambra baixa els que van acabar servint en safata la suspensió dels presos polítics a la mesa, que amb l’aval del PSOE, PP i Cs van laminar els drets i deures parlamentaris dels representants de JxCat i ERC jutjats al Tribunal Suprem. Tot un cop a l’estat de dret.

En un estat de dret, tal com s’omplen la boca molts polítics contraris al procés català, cal recordar-los que els jutges han de fer de jutges i els polítics de polítics. En aquest sentit, cal ser responsable.
I, last but not least, (finalment, però no menys important) aquest últim punt mereix abordar-lo per la contradicció que suposa el fet que els presos ja suspesos per Llarena fossin autoritzats a presentar-se a les eleccions. És a dir: eren elegibles… només per tornar-los a suspendre? Quina democràcia és aquesta? El meu vot no té dret a veu?

Contra aquestes maneres de fer, personalment he tingut sempre un comportament molt seriós i he jugat el paper de la responsabilitat i de la moral, que no he dubtat en atribuir precisament al meu tarannà i a la meva manera de fer i d’entendre la política, però aquesta manera de ser i de fer no he de renunciar-hi tot i que davant situacions extremes vulnerant els valors humans i ètics dels meus representants, m’ho estan posant molt difícil.

Deixa un comentari