//Quan el cel s’enfonsa

Quan el cel s’enfonsa

per | 2019-10-24 12:20:4324/10/2019 12:20 | 0 comentaris

imarts passat a les 10 de la nit, jo circulava per la carretera que de la Panadella va a Santa Coloma. Durant tot el dia el serveis meteorològics havien estat anunciant “la llevantada de l’any” però fins aquell moment amb prou feines havia plogut quatre gotes. Ja començava a pensar que –com passa altres vegades- la previsió no s’adeia a la realitat. En definitva, la meteorologia no és una ciència matemàtica.

De sobte, sense previ avís, em va envoltar com una onada de pluja que em va tallar del tot la visió. El netejaparabrises no donava l’abast i jo havia de circular quasi a les palpentes. Només em podia guiar una mica per la línia lateral de la carretera (la de l’esquerra, perquè la de la dreta no es veia). Els llamps eren continus i l’aigua no era una cortina, era una paret i més d’una vegada em vaig haver de parar perquè no sabia on era. Només desitjava que el cotxe no es parés perquè altrament m’hauria trobat perdut enmig de la tempesta en una nit negra com una gola de llop. Per sort, vaig poder arribar a casa sense altra novetat més que el neguit i la por que sempre produeix la natura desfermada. L’endemà vaig saber que els meus veïns de la Conca de Barberà no havien tingut tanta sort i l’aiguat se n’havia endut ponts, cases i vides.

És en aquests casos que cal preguntar-se fins a quin punt el desastre és degut a causes purament naturals o s’hauria pogut prevenir almenys en part. A Catalunya tenim l’Agència Catalana de l’Ajgua (ACA) un organisme públic de la Generalitat encarregat de vetllar per tots els aspectes relacionats amb l’aigua. Un organisme que de fet només coneixem per l’impost directe que grava sobre el consum dels usuaris. És a dir, que el paguem entre tots. Ja és un escàndol que sobre un bé de primera necessitat com és l’aigua hi gravin cinc impostos. Malgrat això, no sabem a què es destinen els milions d’euros que es recapten anualment.

Potser no s’haurien pogut evitar del tot els desastres de l’aiguat. És excepcional que el cabal del Francolí es multipliqui per mil en poques hores i arribi a ser deu vegades el de l’Ebre. Però bona part de les destrosses varen ser degudes a la manca de neteja de les lleres dels rius, que varen arrossegar arbres, canyes i tota mena d’escombraries fins arribar a tapar els ponts i afavorir així el desbordament i les inundacions d’amples zones. En un país com el nostre, la deixadesa es paga cara.

D’altra banda, és també un escàndol que després publicar-se la normativa europea sobre la potabilitat de l’agua hi hagi poblacions de la mateixa Conca de Barberà, la Baixa Segarra i la Segarra estricta que portin 12 anys sense aigua potable a les cases. S’han fet gestions, s’ha fet propaganda als mitjans de comunicació (amb fotos del Conseller i alcaldes) anunciant mesures per trobar soluació al problema. Primer es va dir que es portaria aigua de l’Ebre, després es va canviar dient que es duria del pantà de Rialb, més tard s’ha tornat a parlar de l’Ebre… però la realitat és que l’aigua no arriba a les cases i qui en vulgui que compri garrafes.

Vivim en un país on a vegades sembla que la improvisació sigui la tònica normal d’actuació, on és habitual el “qui dies passa anys empeny” i és molt difícil trobar plantejaments a llarg termini. Mentrestant, com cantava la Trinca “narinan, narinan, narinan…” i a qui no li agradi, que s’hi posi fulles.

Deixa un comentari