//Protagonistes davant de protagonisme

Protagonistes davant de protagonisme

per | 2019-02-15 11:58:3215/02/2019 11:58 | 0 comentaris

M’ha cridat l’atenció una coincidència atzarosa però que convida a interessants conclusions. S’ha publicat a Espanya un llibre escrit per un supervivent dels atemptats integristes a la sala de música Bataclan de París. El seu autor, Ramon González. Explica com en la primera trucada telefònica als seus pares, a Ciudad Real, no els informa que ha sortit en vida de l’atemptat, sinó que per tranquil·litzar-los els diu que no es va assabentar de res perquè a aquella hora era al cinema. Passats alguns dies, troba l’ànim per confessar-los la veritat, convençut que aquest espai de temps també als seus pares els evitaria un trauma. Dies abans de l’aparició del llibre, va tenir lloc un judici a París contra una persona que s’havia fet passar per víctima d’aquests mateixos atemptats. La peripècia és simptomàtica i revela les fines línies entre la veritat i la mentida. Segons la sentència, aquesta jove va començar a impostar un relat sobre la seva presència a la sala durant els atemptats de manera gradual fins que es va armar una fantasia completa que la situava al mig de la tragèdia. No contenta amb això i amb cobrar la seva part de la indemnització econòmica, es va anar alçant com a portaveu de les víctimes, fins a liderar una de les associacions. Inclús va arribar a posar per a un fotògraf mostrant el tatuatge que s’havia fet al braç per ocultar la cicatriu que els trets del terroristes suposadament li havien deixat.

Després dels atacs de les Torres Bessones, una dona d’origen espanyol també va aconseguir fer-se passar per portaveu de les víctimes sense haver estat al lloc dels fets. Coneixem impostors tremends que es remunten a accions de resistència i fins i tot van fingir ser víctimes de camps de concentració nazis, en el que podria ser el cim de la maldat falsària. I en el futur també tindrem la nostra ració de mentides similars, perquè les xarxes socials contribueixen a la cosmètica de les biografies pròpies. La gent necessita sentir l’estima i fins i tot l’enveja de la resta. I, és clar, ser la víctima de quelcom concedeix una posició d’avantatge sobre la resta de la humanitat. No només et converteix en algú a qui respectar i amb qui solidaritzar-te, sinó que et guanya l’afecte general. Si observen atentament, és molt habitual que fins i tot artistes, polítics, delinqüents i esportistes tendeixen de manera habitual a presentar-se com a víctimes de quelcom o d’algú per justificar la seva limitació de talent, la seva mala sort, la seva deriva personal. Ser víctima resulta una ganga, segons els sembla a ells des de fora, potser perquè mai han estat víctimes de res realment dolorós i no coneixen el dany profund que quelcom així et deixa per a tota la vida.

També tindrem en el futur relats d’experiències personals doloroses. És un gènere literari que es remunta a cents d’anys enrere. Alguns consideren que és moda superficial del món del llibre, però no és tan sols la hipertròfia d’una forma narrativa? Sí és així, amb el temps la moda serà substituïda per una altra, i hi romandrà l’esforç. L’interessant del cas que ens ocupa és analitzar les dues reaccions tan distintes. La de la persona que ha sofert de veritat l’atemptat i córrer a amagar-ho, silencia la seva experiència terrible per estalviar-se el dolor de rememorar-la. La de l’impostor és la tendència contrària, el voler apropar-se a poc a poc a l’epicentre del drama i acabar sent la protagonista del relat. Diuen que va succeir amb els camps de concentració nazis, i qualsevol persona que hagi tractat amb els qui de veritat lluitaren a la Guerra Civil espanyola sabran com el seu silenci i les seves poques ganes de parlar-ne quasi sempre delataven la sinceritat de la seva experiència. No així els bocamolls i vociferants, de qui al capdavall es descobriria que ni havien protagonitzat res ni la seva biografia contenia res d’exemplar. Hi ha un cruel refrany castellà que diu “dime de qué presumes y te diré de qué careces”. Pot ser que sigui vell i gastat, però conté una definició de dolor. En una època de rutines mediàtiques i del desig de voler fer espectacle amb la realitat, cal estar previnguts davant dels qui demanen per a si mateixos excessiva llum de focus. Aquest afany de protagonisme victimista els delata.

Ens veiem…

Deixa un comentari