Aquests darrers dies hem viscut a una velocitat de vertigen. Se’ns han acumulat les emocions i sensacions: els nervis pel que estàvem preparant; la preocupació; l’alegria del moment de votar; la indignació i la ràbia pel que li passava a gent com nosaltres que estava defensant els col·legis electorals; la por que vinguessin a Valls els que havien passat pels pobles de la comarca; l’orgull de veure tanta gent disposada a tot durant tantes hores; les llàgrimes d’emoció quan tancàvem els col·legis i començàvem el recompte; els somriures, les abraçades i els aplaudiments quan votava gent gran; les llàgrimes al sofà veient les imatges de les càrregues policials; la valentia de la gent; el coratge dels bombers; la pell de gallina durant l’homenatge als col·legis electorals assaltats; la multitud al carrer pacífica i ferma…

En un curt període de temps hem hagut de pair tantes coses que ens costa agafar perspectiva. Aquests dies ens ha costat dormir, a estones no hem pogut parar de plorar, ens hem fos en llargues abraçades amb molta gent i hem dedicat somriures i encaixades amb persones que tot i conèixer poc hi hem descobert una complicitat fins ara desconeguda. Els nostres estats d’ànim han estat canviants. És normal, al nostre cos li costa assimilar el que està passant. Però hem de començar a agafar perspectiva i, tot i la preocupació que puguem tenir, anem prenent consciència del que hem fet. Anem coneixent detalls de com hem aconseguit tenir-ho tot preparat, de com han aparegut les urnes, les paperetes, la jugada magistral del cens universal, la guerra informàtica per mantenir l’aplicatiu de votació obert, la defensa de les urnes, la desbordant creativitat de tanta gent anònima per posar en lloc segur les urnes plenes de vots. Tot això no és res més que l’expressió d’un poble que ha demostrat una capacitat d’organització mai vista i que el seu anhel és la independència.

I precisament això és el que hem de posar en valor, aquesta heroïcitat anònima de tanta gent, el civisme i la resistència pacífica són uns arguments que ens fan forts davant d’un govern espanyol que només sap usar la força i la repressió. I a aquestes alçades sabem perfectament a partir d’ara que ja res no serà igual, no ens poden retenir perquè ja no tenen arguments i volen fer-ho amb la força de les porres i la coacció, emulant les fosques èpoques del franquisme. Al govern de Rajoy li ha caigut la careta i el món sencer ho ha vist. La clau roman que seguim amb la mateixa actitud, decidida, ferma i pacífica. Això ens dona credibilitat internacional i raons davant el govern d’Espanya. Un govern que ha trepitjat els nostres drets com a societat i ha vulnerat els drets humans per part de les forces policials. Mentre segueixin per aquest camí més raons afegirem a la nostra causa. Per tant, és fonamental que seguim amb la mateixa actitud. Un poble dempeus, ferm, pacífic, combatiu i somrient.

No voldria acabar aquest article sense fer referència al que sento com a representant polític de la ciutat: un immens orgull de la ciutadania. Veure centenars de persones que van dormir als col·legis, que a partir de les cinc de la matinada s’agruparen per permetre que es poguessin obrir amb normalitat. I durant el dia aquests centenars de vallencs i vallenques anònims que pacientment s’agrupaven a les portes dels col·legis electorals per defensar els vots. Em fa sentir tan i tan orgullós de tota la gent, d’aquests valents que ja havien vist les imatges de la barbàrie de les càrregues policials i, tot i saber que podien rebre de valent, no es movien. Tots junts conjurats per la defensa de la democràcia.

D’ara en endavant tenim dies difícils on haurem d’afrontar nous reptes, però estic convençut que si seguim igual, amb l’esguard il·lusionat, el somriure, la imaginació, la creativitat i les armes de la pau, acabarem guanyant els qui ens observen amb odi, amb ràbia i amb la repressió com a arma.