//Molt decebedor

Molt decebedor

per | 2019-07-25 13:54:2025/07/2019 13:54 | 0 comentaris

Sí. Molt decebedor, però previsible. Els esdeveniments, per desgràcia, m’estan donant la raó. Els que m’heu anat seguint al llarg dels últims anys, recordareu quina ha estat i segueix sent la meva opinió respecte a les intencions de l’antiga Convergència i l’actual, constel·lació de marques blanques que se’n deriven. Sempre he dit que si els vents van a favor dels seus interessos, això vol dir una majoria pròpia i estable, i en principi… no hi hauria d’haver cap problema. No obstant això, l’interrogant sorgeix, quasi sempre, en la forma i en el fons a l’hora de dur-ho a terme. Com s’ha vist, la forma de negociar amb l’Estat ha estat sempre submisa i com a mesells. Almenys, pel que fa als aspectes de país. Recordem: el cèlebre “peix al cove”, aquell “ara no toca”, els traspassos i transferències incomplerts, o sense dotacions econòmiques, i un llarg etcètera).

En canvi, en l’àmbit del partit es donaven per satisfets si se’ls concedia un cert prestigi institucional, i poder tenir la parròquia interna i els alts càrrecs aposentats i ben greixats. Quan les coses a Catalunya van canviar i Convergència va passar a l’oposició, varen començar els problemes interns, perquè l’estructura del partit no preveia la possibilitat de passar a l’oposició. I això va suposar que molts trepes no poguessin seguir a la zona de confort. Ja sabem que aquestes situacions es donen sempre quan hi ha canvis, però en aquest cas, l’excés de confiança i una llarga estada al poder els va permetre crear una estructura basada en l’amiguisme, que després, lògicament, i no tan sols per la crisi, no s’ha pogut mantenir. Suposo que no cal estendre’ns més en aquest capítol perquè tothom coneix el cartipàs que se’n ha derivat i encara dura. I el que durarà, si no es desinfla el suflé del procés. Espero que no.

Enmig de tot aquest batibull polític en què, d’ençà del 155, s’ha reinstaurat un nou decret de nova planta, per més que diguin que no està vigent des d’estances governamentals. Des de sectors de l’antiga Convergència s’està promocionant de nou la figura de l’expresident Mas, amb l’aquiescència de certa premsa interessada, que sempre ha fet seguidisme d’un cert moviment independentista “botifler”, que bategen com a moderat. Personalment, no em mereix cap confiança. Per varies raons. Primera. No és un independentista convençut, sinó de circumstàncies. Segon. No va saber, o no va voler aprofitar l’oportunitat que li va brindar el 9-N de convocar eleccions anticipades, com se li demanava, des de bona part de la població. Tercer. A partir del 9-N, el procés va perdre miserablement, un any i mig per culpa de la baralla interna amb Unió, fins que es va produir el divorci. Encara recordo, quasi textualment, les paraules que va pronunciar en Duran l’endemà de la consulta: “Ara ha arribat l’hora de la política en majúscules. El poble ha fet el que havia de fer, però ara és l’hora del diàleg i la negociació política.” La intenció que tenia l’encara líder d’Unió era conduir el Procés cap a un punt mort i ho va aconseguir, posant sempre com a excusa la manca de majories. (Partidistes, és clar). I ara, el Sr. Mas, ens està dient el mateix. I en canvi, la ciutadania vol que imperi la majoria transversal que hi ha al carrer.

Des del carrer, que quedi clar, no es vol una República on hi hagi vencedors vençuts. En contra del que diuen alguns irresponsables, la sana convivència és un fet que tenim assumit genèticament i acceptem la diversitat social, lingüística i política amb la més absoluta normalitat com un valor més i com a país històricament d’acollida que som. El que no és just és que s’atiï l’odi amb tanta impunitat des de certs sectors polítics i de mitjans de comunicació amb tanta irresponsabilitat. Si alguna cosa perilla en aquest procés no són les discrepàncies socials, lògiques, sinó l’autoritarisme i la manca d’arguments dels que volen portar la situació al límit. I la vella Convergència no ha volgut mai assumir riscos que li poguessin ocasionar costos electorals. Però ja veiem com els va. El que és imperdonable en aquest cas, és que el cost principal, i en tots els aspectes, l’està suportant el país. Per tant, no els hauria estranyar tanta desafecció, perquè han prioritzat sempre més els interessos personals i de partit que els del país. Que no ens enganyin: el poble no s’equivoca mai. Si se l’enganya, és l’únic que sap rectificar. En canvi, els “errors” polítics, massa sovint, són un llast que duren dècades, i fins i tot segles. Per tant, exigim més respecte. Per sort, avui la ciutadania està bastant més formada del que segurament molts voldrien.

Perdoneu la meva insistència, però, només per al·lusions, tenim tot el dret a replicar davant les retòriques i més que reiterades tertúlies que ens ofereixen a diari els mitjans i que constitueixen un atac constant al bon criteri i a l’honestedat dels oïdors i telespectadors, posant de manifest el seu seguidisme polític i fent-se esclaus dels titulars que a diari els serveixen els mateixos partits, la majoria de les vegades, per desviar l’atenció, de notícies importants, que no interessa difondre. Molts mitjans de comunicació han oblidat quina és la seva missió i molts opinadors i analistes actuen com a autèntics integristes, i fins i tot, com a terroristes de la informació, fins a tal punt que moltes vegades sembla com si competissin entre ells i elles a veure qui s’atreveix a fer el pronòstic més sediciós i apocalíptic. És per això que entenc que aquest pobre ciutadà també s’ho pot permetre. I potser amb més fonament de causa. I diré més. Ni que sigui des de la més absoluta ignorància, no se’ns pot negar el dret d’opinió i no se’ns pot menysprear com s’està fent amb tanta freqüència i insistència. I dic això perquè alguns voldrien que tant l’opinió com el vot fossin qualitatius. Naturalment, perquè d’aquesta manera el dret a veu i vot el tindrien sempre reservat els mateixos. I la resta, a callar. Molts d’aquests, avui encara tenen sort perquè no els demanem cap acreditació acadèmica per ser president de govern o diputat. El que sí que fora desitjable, com a mínim, és més respecte, consideració i sentit comú.

I, a tots aquells idòlatres de la Constitució i de la legalitat, els torno a preguntar… “és legal i constitucional que un poble (tot el poble sencer, pensi com pensi i parli com parli) que paga religiosament els seus impostos no rebi el que li correspon? Això, pel que fa a l’aspecte econòmic. Quant a l’aspecte polític —només per posar un exemple—, en les darreres eleccions, llevat de les municipals, quants ciutadans, tant catalans com espanyols, han vist segrestat el seu vot tant al Parlament de Catalunya com al Congrés de Diputats i al Parlament Europeu? Com es pot justificar que prop de 4 milions de vots hagin estat víctimes d’un frau electoral? Com és que als diputats electes no se’ls ha permès recollir l’acta i en canvi se’ls ha permès presentar la seva candidatura? Naturalment, ho denunciarem on faci falta.

No fem honor a l’època que estem vivint. Estem en plena era del coneixement. Hem fet importants avenços en la intel·ligència artificial. Hem construït robots capaços de mantenir una conversa, i amb certa imatge i semblança, però no som capaços de parlar i establir ponts de diàleg entre nosaltres, com correspon a persones humanes, intel·ligents i civilitzades, per demostrat que encara tenim sentiments i valors, o la desídia i la pròpia insensatesa faran que ens vegem superats per la mateixa ferralla que hem creat. Sens dubte, una gran paradoxa que ens hauria de fer reflexionar.

Ara Catalunya no necessita polítics abduïts per les circumstàncies, sinó ben convençuts i disposats a assumir aquest gran repte, amb honradesa, fermesa i responsabilitat, construint un projecte il·lusionant en què no hi hagi vencedors ni vençuts i defugint d’idolatrats personalismes. Fem-ho per Catalunya.
Fem-ho tots junts sense fissures, ni reticències. Va! Llum al ulls, i força al braç!

Deixa un comentari