No en feu cas, quan us diguin que sense llei no hi ha democràcia. Aquesta màxima repetida constantment com un mantra és una mentida com una casa de pagès. La base de la democràcia no és la llei. Les lleis són necessàries per poder conviure civilitzadament, és clar que sí. Però no és pas de les lleis d’on emana la democràcia.

De fet, tots els règims polítics del món han tingut al llarg de la història les seves lleis. Fins i tot les dictadures més sanguinàries i les tiranies més inhumanes han tingut i tenen el seu corpus legislatiu. Els dèspotes també vesteixen les seves accions de legalitat. Hitler tenia lleis. I també Mussolini i Franco i Stalin. Corea del Nord també té un marc jurídic que la seva població, sotmesa i aterrida, ha de complir escrupolosament.

Llei i democràcia no són paraules sinònimes. Fins i tot hi ha lleis que impossibiliten la democràcia. Hi ha lleis que han de ser modificades o derogades perquè la democràcia pugui sobreviure.

El que realment defineix la qualitat democràtica d’una societat, i aquí és on jo volia arribar, és la separació dels tres poders: legislatiu, executiu i judicial. Si, a més a més, allò que coneixem com a quart poder, que són els mitjans de comunicació, també són lliures i independents, aleshores podríem parlar d’una democràcia modèlica.

Una societat on els seus poders no funcionin de manera independent i lliure és una societat malalta. És una societat on la cadena d’interessos, de favors i de servituds ho corromp tot, de dalt a baix. I això pot arribar a convertir una presumpta democràcia en un règim amb massa similituds amb les dictadures.

Quan els jutges i els fiscals s’identifiquen i es confonen amb el poder polític, la justícia és una quimera. Ni tothom rep el mateix tracte ni les penes i les absolucions s’apliquen per criteris objectius. Així, quan la separació de poders és inexistent, podem arribar a trobar delinqüents condemnats per delictes de corrupció vivint com a maharajàs a Suïssa, perquè són “dels nostres.”

I, encara més greu que això, podem veure al mateix temps persones empresonades per les seves idees polítiques de manera arbitrària i injusta, més com a hostatges segrestats als adversaris, que no pas per haver comès cap delicte que justifiqui la duresa del tracte rebut. Si hi ha presos polítics, no hi ha separació de poders ni tampoc, és clar, democràcia.

Quan no hi ha separació de poders i fins i tot la majoria de mitjans de comunicació formen part de la xarxa que mou els fils del poder, la ciutadania deixa de rebre informació objectiva i plural, i es limita a digerir la propaganda enverinada que s’ha d’empassar dòcilment cada dia. Quan tots els mitjans defensen els mateixos arguments, gairebé replicant els titulars dictats a les redaccions, la democràcia és morta.

Al final, aquesta ciutadania adoctrinada acaba acceptant un imaginari absolutament delirant, tant pel que fa a la seva realitat com a la realitat d’uns altres contra els qui qualsevol violència està perfectament justificada. Ben pensat, tot això difereix molt poc del feixisme de tota la vida.

Charles Louis de Secondat, senyor de la Brède i Baró de Montesquieu, que va ser un filòsof i jurista francès, i principal teòric de la separació de poders, va dir: “No existeix pitjor tirania que la que es practica a l’ombra de les lleis i amb l’aparença de justícia.”

Article publicat a l’edició impresa del setmanari El Vallenc, 10/11/2017.