//La poesia del mar

La poesia del mar

per | 2013-08-14 21:56:3814/08/2013 21:56 | 2 comentaris

Qualsevol pot constatar que el mar, aquest immens ésser viu, pot desvetllar en qui el contempla sensacions molt intenses. Fins al punt que la persona més prosaica no pot substreure’s a la seducció de la seva feréstega bellesa. Una atracció que penetra els sentits de forma silenciosa, però impactant. Com quan les onades fugen del vent que, entremaliat, les empaita i, en arribar a la platja, ofereixen un espectacle excepcional: deixen anar bombolles d’escuma que esclaten, esquitxant polsim de sal, en una mena de boira màgica. Aquest gust salobre és l’ADN del mar, allò que, junt amb el seu moviment continu, l’identifica universalment. A més, per aquells que saben escoltar, el mar parla, canta o xiuxiueja amb veu sedosa i suau o amb to fosc i empipat. Són aquestes veus, remoroses o irades, les que interpreten els poetes i les eternitzen en paper imprès. Moltes d’aquestes reflexions individuals, en ser publicades, han ofert al món pàgines poètiques sublims, d’una transcendència perdurable.

La varietat de pensaments sobre el mar i el seu tractament en els poemes és infinita. Ja d’entrada, uns poetes el veuen viril: “el mar” i d’altres el feminitzen: “la mar”, el què permet jócs diferents. Però per més diversos que siguin els punts de vista, quan llegim qualsevol poesia sobre el mar ens sentim identificats, perquè la nostra pluralitat admet mil ànimes. A més, en els poemes sobre el mar hi ha arrels de generacions perdudes, vestigis i closques del món primari que tots duem a dins. Però també admirem les poesies de tall metafísic quan ens duen imatges literàries originals. Com les de Carles Duarte, un excel·lent poeta català contemporani que fa del mar un leitmotiv en els seus poemes. Un exemple, aquests versos del seu llibre “De fang i d’onades”: “Els ulls del mar són antics com el temps,/ les mans del vent hi dibuixen les ones:/naixença i mort, desig i plany, camí i naufragi”….

Com ell, els poetes que han cantat al mar han penetrat les facetes d’un ésser què, com els humans, és alhora estable i inestable, que tant presenta un somriure acollidor com una ganyota tràgica. D’aquests poetes citaré els més famosos de la immensa càtedra poètica universal. Tant per la qualitat filosòfica, culta o inèdita dels seus poemes, com per la bellesa intemporal de les imatges, tant per la llum marina que il·lumina els seus versos, com pel seu vocabulari revolucionari i poèticament insòlit.

En la valoració acadèmica universal Shakespeare és considerat un dels millors poetes de tots els temps, amb poemes d’una profunda bellesa. Entre ells destaquen imatges marines als Sonets, a més d’escampar metàfores poètiques del mar a tota la seva obra. També la literatura clàssica grega i romana és plena de poetes addictes a la simbologia marina. Lírics com Píndar, Baquílides, Simònides i Pausanies van cantar el mar Mediterrani i l’Egeu. Com van fer els romans Horaci, Virgili, Plaute i Terenci. El mateix Ovidi parla del mar com a protagonista a “Les Metamorfosis”. En realitat, tots aquests poetes clàssics han estat referents per les generacions poètiques posteriors. La seva petja és present des de Dante, Petrarca i el mateix Shakespeare, a poetes de totes les èpoques i nacionalitats.

Però, al marge de les influències, cada poeta que ha escrit sobre el mar té el seu estil i visions poètiques pròpies. Poetes de tots els països han fet servir el mar com a protagonista, com a secundari, de paisatge, de partenaire filosòfic, de símil o de contrast i ho han fet íntima o espectacularment. Per a ell han inventat paraules noves o n’han recuperat d’oblidades, com fa J.V.Foix, amb termes com acimat, bromalls, èfors, brancs, erístic, gepic, o expressions com “el port llumeja”… Un Foix tan imaginatiu com mostra l’inici d’aquest poema: “És quan dormo que hi veig clar/foll d’una dolça metzina, amb perles a cada mà/visc al cor d’una petxina…”.

La desfilada de poetes que empren imatges d’elements marins en les seves obres és tot un luxe. Estrangers com ara Shelley, Wordsworth, Keats, Coleridge, Longfellow, Rossetti, Browning, Tennyson, William Blake, Walt Whitman, Verlaine, Baudelaire, Saint-John Perse, Mallarmé, Paul Eluard o l’exquisit Konstantin Kavafis. Espanyols com Quevedo: “A la mar”, Garcia Lorca: “La balada del agua del mar”, Pedro Salinas: “Mar distante”, Machado: “El mar triste” i Jorge Luis Borges: “El mar”. A més de Rafael Alberti, el poeta mariner espanyol per excel·lència, què, a banda del conjunt de poemes: “El mar, la mar”, va escriure el poema polític “A galopar, a galopar, hasta enterrar-los en el mar…”, cantat per Paco Ibáñez. Un altre poeta immens és Gabriel Celaya, amb els seus “Poemas a la mar” i “Hablo con el mar”.

Són legió els poetes catalans amics del mar, entre els què destaquen Ausiàs March, que sentia gran afició pels símils i metàfores marines i per les tempestes. Jacint Verdaguer, amb el seu gran poema èpic “L’Atlàntida” i la vibrant poesia “Vora la mar”, Víctor Català (Caterina Albert): “Vistes al mar”, Josep Carner, amb “El tenderol”, “La peixera i el dubte” i “Record d’un núvol” (sobre el Pacífic), Àngel Guimerà: “Mar i cel”, Josep Maria de Sagarra: “Entre l’Equador i els Tròpics” i “Cançons de rem i de vela”, Joan Salvat-Papasseit: “Vianant vora la mar”, Salvador Espriu: “Les roques i el mar, el blau”, Clementina Arderiu: “De la nit i el mar”, Rosa Leveroni: “Desig”, Martí i Pol: “Tanta llum de mar” i “Et deixo un pont de mar blava”, Joan Vinyoli: “La veu del mar”, Pere Gimferrer”: “Arde el mar”, Enric Casasses: “Camí del mar” i Joan Margarit: “Mala mar”.

També destaquen el mexicà Octavio Paz: “El mar, el mar i tú”, i els sudamericans Mario Benedetti: “Botella al mar” i Pablo Neruda, mestre en orfebreria poètica, de qui he traduït “El mar”, una poesia carregada d’idees: “Necessito del mar perquè m’ensenya/no sé si aprenc música o consciència/no sé si és onada o ens profund/o una veu enrogallada que enlluerna/suposició de peixos i vaixells./Fins i tot adormit, el fet és/què de forma magnètica, circulo/en la universitat que enclou l’onatge/No són només conquilles triturades,/com si un llunyà planeta tremolós/ens anunciés una mort paulatina/no,del fragment reconstrueixo el dia/d’una ratxa de sal l’estalactita/i d’una cullerada el Déu immens”.

A tot aquest doll espectacular de poetes “marins” coneguts, cal afegir-hi les veus dels milers d’anònims que han sabut captar la respiració del mar i les seves cares infinites, transformant-les en vers. Segur que entre les seves estrofes hi ha notes tan harmòniques que reuneixen les cadències que demanava Valery: “La poesia s’ha de llegir i rellegir com una mena de música…”.

Però de la música del mar en parlaré al pròxim article.

2 Comentaris

  1. Concepció Cavallé 16 Agost 2013 en 0:13

    M’agrada

  2. Manuel 6 Agost 2017 en 18:35

    Valuós article que arreplega una sèrie de sensacions produïdes pel mar. Interessant l’observació de que el mar pot ser masculí o femení. I no menys valuós és la llista de poetes que han parlat del mar, ja sigui amb metàfores potser metafísiques o amb paraules plenes de bellesa i sentiment. Enhorabona.

Deixa un comentari