“La Màquina de Déu” (LHC) és l’agnom del Gran Accelerador de Partícules de l’Organització Europea per a la Investigació Nuclear (CERN). Un enginy dissenyat per fer col·lidir protons accelerats en sentits oposats fins a arribar al 99% de la velocitat de la llum. Basat en l’atracció i la repulsió entre les partícules en els camps magnètics, consisteix en un anell de 27 km de circumferència i es troba a prop de Ginebra, a 100 metres de la superfície, a la frontera francosuïssa. És l’accelerador de partícules més gran i energètic del món entre els acceleradors (o sincrotrons, com l’Alba que tenim a Catalunya), que tenen com a objectiu produir i estudiar el comportament de les energies per aplicar-les en totes les facetes de la ciència.

Generalment la tasca d’un accelerador de partícules acostuma a ser positiva, perquè aprofita els camps electromagnètics (salt quàntic de l’energia) per projectar immenses possibilitats científiques. A més que observa estructures moleculars i “altes energies” com si fos un microscopi gegant, i desafia els límits de la física. I justament avança en el coneixement de la física quàntica, que pot produir (i ho fa en la pràctica) fenòmens reactius que poden semblar màgics. Com el fet que algú amb un interès molt especial per una matèria pugui trobar —aparentment de forma casual, sense intervenció de la voluntat— elements relacionats amb el seu objecte d’atenció. I és que els acceleradors de partícules també desprenen una energia que pot fer sorgir reaccions inquietants i, segons com, incontrolables.

Per això m’atreveixo a fer una metàfora política, comparant l’article 155, que l’Estat espanyol està imposant de forma molt injusta contra Catalunya, a un gran accelerador de partícules. En primer lloc pel seu efecte microscopi, ja que d’ençà que el procés independentista ha anat creixent i guanyant poder i vots, la fixació malaltissa del govern espanyol ha estat controlar microscòpicament totes les seves branques i com a resultat denunciar magnificadament tota persona o institució sospitosa de treballar per la independència. Una dèria il·limitada, fins al punt que no deuen tenir vida pròpia, no deuen fer res més que observar els moviments de tots els sectors, per ínfims i anodins que siguin. I això significa gastar molts diners, molta energia i molts mitjans tècnics i humans en el control, obsessionats a trobar motius de querelles i judicis i a castigar i tergiversar la llibertat del pensament i les actuacions dels independentistes.

I aquests ho contemplem indignats, però en una pirueta lúdica diré que des de diferents perspectives, que poden ser intercanviables. Mentrestant els més acabalats (preocupats, això sí) dinen al restaurant Àbac de Jordi Cruz, amb tres estrelles Michelin, i la classe mitjana (també amb una implicació absoluta) al restaurant de la cantonada, i altres proletaris (més desinhibits) mosseguen un entrepà d’una de les moltes marques de xoriço espanyol, tot fent una sarcàstica analogia mental amb els diferents tipus d’implicats gürtelians del PP i la corrupció. Una corrupció que, més tard o més d’hora, segur que els passarà factura. No pot demanar respecte a una llei aplicada amb parcials criteris polítics aquell que se salta el codi penal per delinquir de forma reiterada i col·lectiva.

Suposo que els seus creadors van batejar l’accelerador de partícules de Ginebra amb el nom de “Màquina de Déu” perquè el veien quasi omnipotent. Però diu la Bíblia al Nou Testament, i per boca de Joan l’evangelista, que “els camins de Déu són inescrutables”. I si l’article 155 actua com una màquina de Déu, aquest vestigi de divinitat potser la inclina a ser justa i a donar el vistiplau als que actuen per mitjans pacífics i no pas a aquells que ho fan per la imposició. O sigui que l’aplicació d’aquesta impressionant màquina de fer por que és l’article 155 pot esdevenir una font d’energia negativa per als manipuladors, víctimes de la seva pròpia trampa.

Perquè és fàcil imaginar que en l’actual context Catalunya/Espanya l’aplicació extrema del 155 ha estat, és i serà un gran accelerador de partícules…sí, però… independentistes. Al temps.