Avui, com fa dues setmanes, torno a compartir la mateixa reflexió al meu espai «A cau d’orella», de Ràdio Valls Hit 103, i a la meva columna «Sense embuts», del setmanari El Vallenc. Sens dubte, en sabreu entendre els motius. I és que els esdeveniments que estem vivint són únics i, per tant, manen. I molt em temo que, a partir d’ara, aquests articles per ser radiats i impresos seran ben habituals.

Estic segur que convindreu amb mi que, per a qualsevol persona amb un mínim d’interès per la política, aquests dies són enormement emocionants. Cada minut passen coses. I tan aviat ens sentim eufòrics com, en qüestió de segons, ens envaeix un sentiment d’incertesa i inseguretat.

Dimarts el Parlament català va declarar la independència d’una manera no gaire ortodoxa. Tant és així que tots sabem que hi ha gent desil·lusionada perquè esperava veure el president Carles Puigdemont sortint al balcó del Palau de la Generalitat proclamant la independència de Catalunya, davant d’una multitud enfervorida, al més pur estil Francesc Macià o Lluís Companys. I això no ha passat.

Una altra gent segurament també està desil·lusionada, però en aquest cas perquè esperava veure entrar els guàrdies civils al Parlament traient-ne el president Puigdemont emmanillat i camí d’un consell de guerra, abans de ser sumàriament jutjat i amb el mateix final tràgic que va patir Companys (com somiava en veu alta fa pocs dies el portaveu del PP, Pablo Casado).

Però el cert és que les independències ja no són el que eren fa un o dos segles enrere. L’imaginari dels processos d’emancipació nacional (si més no en el si d’Europa) funcionen amb uns altres mecanismes. Segurament no tan èpics ni tan dramàtics. Però sí molt més efectius.

El que ha passat aquest dimarts al Parlament de Catalunya és d’una dimensió descomunal. Perquè el president Carles Puigdemont, en nom de la majoria dels catalans i fent valer el resultat del referèndum del passat 1 d’octubre, va declarar la independència de Catalunya.

Parlem d’una declaració d’independència immediatament deixada en suspensió per oferir al món sencer la cara més amable i dialogant de Catalunya. I és que Catalunya s’ha volgut fer seu el model eslovè, que és el model que li ha reclamat, del dret i del revés, part de la comunitat internacional en els darrers dies: independència declarada però en suspensió temporal per obrir un període de negociació.

Catalunya no pot llençar-se a una piscina buida d’aigua. Per tant, tinguem confiança. Això no ha fet més que començar. I penseu que la independència no depèn d’una persona, ni de dos, ni de tres… Hi ha molt en joc i una infinitat de factors, d’agents i d’interessos de tota mena que obliguen a seguir unes pautes internacionalment establertes.

Ara, el món mira cap a Espanya i el seu govern. I és clar que aquesta és una variable que no podem controlar. Espanya no pacta, no dialoga; no ho ha fet mai. Espanya o guanya o perd. I quan guanya, ho fa humiliant l’adversari. De fet, el Govern espanyol ja avança un diluvi de garrotades contra els catalans i una usurpació total de competències.

I, tot plegat, i això és el més indignant, combinat amb l’unicorn rosa en forma de promesa inconcreta d’una impossible reforma de la Constitució. Un anunci destinat a dividir els catalans i fet públic pel socialista Pedro Sánchez, en el seu paper de bon minyó de Mariano Rajoy. I Europa, ai las!, aplaudint un engany que no se l’empassa ni una criatura de sis anys.

L’hora és greu i el moment complicat. Però el Govern català, amb la CUP al seu costat, no ens ha fallat mai, preveient i responent tots els moviments de Madrid. Ara, com la gran majoria de catalans, només espero i confio que la part catalana també tingui prevista una resposta a tot el que anirem veient a les properes hores. I la recepta popular, com fins ara, només potser la unió i la confiança.

El Dalai Lama va dir: “Crec en la determinació humana. Al llarg de la història s’ha comprovat que la voluntat humana és més poderosa que les armes.”

Article publicat a l’edició impresa del setmanari El Vallenc, 13/10/2017