//Humans

Humans

By |2018-06-14T19:08:53+00:0014/06/2018 19:08|0 Comments
Gestor cultural.

Anousheh Ansari fou la primera dona que va visitar l’Estació Espacial Internacional l’any 2006. La multimilionària d’origen iranià hi va anar com a turista espacial. Ansari, com ja han fet molts altres astronautes (entre d’altres el flamant i pintoresc ministre espanyol Pedro Duque), va destacar com es veu la Terra des de l’espai, com un tot, sense fronteres.

Així, en tornar del seu viatge va dir: “Si la gent pogués veure la Terra des d’aquí dalt, veure-la sense fronteres, sense cap diferència de raça o religió, tindria una perspectiva completament diferent. Perquè quan algú la veu des d’aquell angle no pot pensar en la seva llar ni en el seu país. Tot el que es veu és una sola Terra.”

Però l’ésser humà és una espècie animal territorial. Com ho són tots els éssers vius de la Terra. L’ésser humà necessita un espai per garantir-se recursos i seguretat per sobreviure davant d’altres éssers vius. Un món sense fronteres seria com aquell país de somni que van imaginar els clàssics grecs: l’Arcàdia feliç.

Malgrat això, hi ha una cosa que ens fa merèixer que ens considerem (deixeu-me dir que, per a mi, erròniament) una espècie superior: el principi de solidaritat amb la resta dels éssers humans. La impossibilitat d’inhibir-nos del patiment d’uns altres ésser humans.

Tant vostès com jo faríem qualsevol cosa per les nostres famílies, pels nostres fills. Si calgués, aniríem a l’altra punta de món per evitar-los penúries, fam i calamitats. ¿Qui no voldria allunyar els seus de la guerra i la misèria? Doncs exactament el mateix dret que tenim nosaltres a estimar els nostres fills el tenen també tots els altres pares i mares del món.

El cas del vaixell Aquarius, amb les seves 629 persones (i molta canalla i dones embarassades) a la deriva, només és això: un cas més. Un més dels centenars que des de fa massa temps estan convertint el mar Mediterrani en un cementiri d’aigua. I mirar cap a un altre costat és inhumà, indigne, inacceptable. I és aquesta impossibilitat de mirar cap a una altra banda que ens fa comprendre com en són, d’urgents, les actuacions que salven vides, tot i sabent que per més que fem només serà un pegat.

Quan Estats com ara el Regne d’Espanya deixin de fer negoci venent armament a països en guerra; quan des d’Occident no es doni suport a tirans i dictadors que mantenen sotmesos els seus pobles; quan es deixi d’espoliar i empobrir aquells territoris tot esgotant-los els recursos; aleshores, aleshores haurem posat les bases per solucionar el problema in situ.

Mentre tot això no sigui res més que una quimera, com aquella Arcàdia grega, cap persona amb un mínim d’humanitat acceptarà veure com uns altres éssers humans queden sepultats sota l’aigua per voler allò que és tan senzill i que els és tan car. Allò que tots nosaltres volem per als nostres: que puguin viure. Perquè ¿qui som nosaltres per tancar la porta a ningú que vol la supervivència dels seus fills?

Article publicat a la versió impresa del setmanari El Vallenc, 15/6/2018.

Leave A Comment