L’any ha començat amb dues notícies tan sorprenents que pot ser que marquin una tendència en aquest acabat d’estrenar 2018. I si estiguéssim davant l’any de les falses impressions, de les falses alarmes, de les falses realitats? Caminem previnguts. Les dues notícies són distintes, però d’un tint similar. En la primera d’elles, un pres espanyol va ser donat per mort a la presó i enviat a l’anatòmic forense. Era un pres jove i els guardians el van trobar blau i immòbil al seu llit. Dos doctors de la presó varen certificar la seva defunció en no trobar-li els senyals vitals en una exploració succinta que els va confirmar la seva mort. El cas és que el pres va arribar al forense dintre d’una bossa negra d’aquestes amb cremallera amb què es traslladen els cossos. Allí un dels vigilants va escoltar roncs, i quelcom després de les seves protestes varen córrer a obrir la bossa i van trobar que el mort estava viu. Encara no s’han aclarit les causes del seu estat, inclús es va manejar la possibilitat d’un intent de suïcidi per ingesta de pastilles, però el sorprenent és la resurrecció, que ha reverdit en els que vam créixer amb els contes de Poe rodats per la Hammer la idea que després de mort encara es reviu per clavar les ungles, desesperat, en el folre interior del taüt, una llegenda urbana de la nostra infantesa.

El segon incident és encara més sorprenent i escabrós, si això és possible. Les autoritats nord-americanes van llençar per error un avís d’atac per míssil sobre l’illa de Hawai. El missatge el van rebre tots els ciutadans pel mòbil, un sistema que ja és utilitzat per molts organismes oficials. Sense anar més lluny, els espanyols rebem un text de mòbil quan viatgem a l’estranger on s’indiquen el telèfon del consolat local per si hi ha cap problema. El conflicte arriba quan no reps cap missatge davant de problemes fonamentals o un per equivocació. Això és el que va passar a Hawai, i quan es va resoldre que l’alarma era falsa i és va avisar la població per tots el mitjans possibles de l’error, molts d’ells ja havien passat els pitjors moments de la seva vida. Famílies completes en refugis improvisats, sota el llit, dins els armaris. Els més estoics varen reunir als sers més estimats i agafats de la mà van resar mentre esperaven la deflagració. No és rar que si el sistema d’alarma consisteix en el fet que un tipus premi un botó de missatge pot haver-hi errors. Algú s’ha cregut això que les noves tecnologies ens protegiran d’accidents, però, més que això, causaran prous tipus d’accident, com ha estat el cas.

El més terrible no és pensar que l’alarma per atac pugui llançar-se per error, el pitjor és saber que el botó atòmic està en mans de descerebrats de magnitud universal. Mai el futur de la humanitat va estar en un estat tan precari, però conservem l’optimisme d’espècie elegida, inesgotables com som per a la sorpresa. El certificat de defunció ha sigut fins ara l’únic tràmit que ens hem pres seriosament, sabedors que tota la resta té esmena i dreceres per escapar-se’n. Fins ara morir-se era el tràmit absolut i rebre un atac estranger amb míssils nuclears, el malson més recurrent. Després d’aquesta arrencada d’any ens trobem que fins i tot aquests dos vectors del pànic poden estar sent mal gestionats. Per aquesta regla de tres ja no ens creurem ni la pròpia mort ni l’apocalipsi nuclear, per la qual cosa l’optimisme natural de la nostra espècie rep un impuls meravellós. Hem de celebrar errors així perquè ens acosten a la possibilitat de relativitzar-lo tot, que és el que és el motiu pel qual el ser humà mitjà no cau en la desesperació absoluta en observar el seu fat i el caràcter de les persones elegides per regir els nostres destins. És clar que hi ha esperança, per descomptat, potser tot això és un error, una falsa alarma. Si res és veritat, res fa tant dolor. No sé si és la pitjor manera de començar l’any o la millor. Resolguem el dubte al desembre.

Ens veiem…