//Enemics públics

Enemics públics

per | 2020-02-13 20:02:3813/02/2020 20:02 | 0 comentaris

Cada vegada som més pràctics i evitem les persones que per una cosa o una altra ens toquen els nassos. La vida és així. Són coneguts com a enemics públics i si poguéssim elaborar certes lleis per desterrar-los, com a l’edat mitjana, ho faríem. Per exemple, l’espavilat que demana un cafè al cambrer amb tot allò que pot canviar: dos sobres de sacarina, got llarg, llet de soja, no molt calenta i descafeïnat de màquina amb una sola càrrega. Si existissin més possibilitats a l’hora de torturar el pobre cambrer, de ben segur que les trobaria. Després tenim aquells amb qui ens creuem pel carrer del poble i no ens tornen la salutació. Això fa molta ràbia perquè se’ns queda cara de tontos i ganes de matar, a parts iguals. Pel mateix carrer, a pocs metres per darrere trobem aquell que crida a algú amb un sonor “xit, xit”. Tothom es tomba menys a qui va dirigit. Nosaltres som els primers a girar-nos, és clar.

Als restaurants la cosa es complica de mala manera. Sempre compartim taula amb qui després de llegir la carta i estudiar-la com si passés una oposició a jutge del Suprem no la tanca perquè no sap que si la deixa oberta el cambrer pensarà que encara no ho tenim clar i no prendrà nota fins que ens queixem. També a la mateixa taula hi trobem qui no acaba mai de menjar i provoca que fem la digestió de dues hores un cop ens hem fotut l’amanida o el plat de pasta de primer. Quan ens arriba el segon només ens ve de gust el cafè de mitja tarda.

Aquí a l’Alt Camp trobem l’individu que, tot i que ens ha vist al llarg del matí en diverses i repetides ocasions, ens diu “bon dia i bona hora” cada vegada que ens veu, com si no hi hagués un demà o com si no hi sentis gaire bé cada vegada que li contestem amb un maleït “bon dia!”.

Malgrat tot aquest ventall de personatges, com sempre hi ha qui destaca per sobre de tots: el pesat de torn o pesat “alpha”. Es tracta ni més ni menys que d’aquella gent que sent la necessitat de compartir amb nosaltres de manera casual i gratuïta les seves experiències diverses sobre qualsevol tema que ens importi menys que la missa del diumenge. Al final provoquen que canviem de vorera i s’acabin quedant més sols que un xinès tossin a la cua de l’aeroport. Coses de la vida.
@Sospedra78

Deixa un comentari