Els camins més obsolets són els que de vegades et porten a llocs més interessants; entre els GR, PR, senders circulars d’àmbit local, camins i pistes forestals, tenim una bona xarxa per moure’ns.

Però els que resulten ser més sorprenents són aquells menys utilitzats, bé pel seu difícil accés, desús o simplement només utilitzats per al pas dels animals salvatges. Més d’un cop seguint-los arribarem algun racó que ens robarà el cor, si més no ens omplirà l’ànima d’un esperit aventurer per conquerir aquests espais perduts al final d’un senderó mal senyalitzat o, aparentment, oblidat per aquells caminadors que el van obrir. No gaire lluny, on la comarca perd la suavitat de la planúria i s’alça la serralada prelitoral, dins el seu conjunt de muntanyes s’amaguen molts d’aquests racons, no necessàriament allunyats dels llogarrets muntanyencs, ciutats costaneres o masos, aquests masots majestuosos que es resisteixen a caure davant les envestides del vent i la pluja, del corc dels anys i l’oblit.

Per aquestes dreceres sinuoses i protegides per la vegetació o el mimetisme del penyal, s’arriba a gorgs i estrets penya-segats plens d’encanteri, com entrar en una altra dimensió, una d’aquelles que hem vist gràcies a la màgia del cinema més d’un cop.
Mons ignorats, que no perduts, que resten a l’espera de ser gaudits, de ser immortalitzats per la memòria de l’excursionista, de l’aventurer encoratjat per descobrir la bellesa i el misteri que envolta aquests paratges plens de solitud i pau.

De vegades només cal seguir el curs d’un d’aquets rierols que tenim ben a prop de casa, nascuts de les fonts que brollen entre penyals i que rugeixen camí del mar, per trobar fantàstics raconets, joies del paisatge que mai ens hauríem pogut imaginar.