Avui permeteu-me que parli del referèndum, però no del que vam celebrar diumenge dia 1 d’octubre, retrocediré setanta anys per situar-vos a l’any 1947 i explicar-vos que en el trànsit entre l’any 1945 i el reconeixement internacional del règim franquista que es va produir a començament dels anys cinquanta, la dictadura de Franco muntar una operació de maquillatge polític de la dictadura, que, juntament amb el nou clima internacional de la guerra freda, aconseguí salvar la vida política del franquisme. En l’operació de maquillatge destaquen dues innovacions legislatives.
D’una banda, el Fuero de los Españoles, que havia de servir per demostrar a l’exterior els drets dels ciutadans espanyols. De l’altra, la llei de Successió, de la Direcció de l’Estat, que dotava l’estat franquista de la definició com a catòlic, social i representatiu, alhora que deixava en mans de Franco la designació com a rei de qui el succeís al capdavant de l’Estat.

En resum, el meu desig és mostrar dos vessants prou diferents diferenciant les formes d’actuar d’un cantó en forma dictatorial l’any 1947, i de l’altre, democràticament, la del passat diumenge.

La llei de successió de 1947 va anar acompanyada d’un moment d’aprovació que constituïa, en si mateix, un gest polític vers l’exterior. En comptes de reunir una solemne sessió de Corts i donar per ratificada aquesta llei, Franco va afegir a aquest procés normal l’organització d’un referèndum entre la població perquè així pogués semblar que gaudia del favor de la majoria dels ciutadans. El referèndum va ser convocat per al 6 de juliol de 1947, i fou un exemple de com una consulta electoral pot estar absolutament manipulada, i fins a quin punt es poden establir estratègies que forcin els electors a posar una papereta determinada dins l’urna, en un procés que prenia la forma de plebiscit popular en favor del dictador.

Els mesos anteriors a la consulta van ser d’una pressió absoluta a la població. Aquestes tasques preparatòries anaven a càrrec dels governadors civils, i les autoritats locals. Un dels canals més efectius per exercir la pressió era en el món laboral. Allí hi havia concentrats bona part dels electors, i amb l’ajut de les empreses la tasca proselitista tenia més facilitats per arribar als treballadors. Per això l’estructura del sindicalisme vertical.

La campanya governamental tenia dues vessants: una oficial i una oficiosa. Calia fer córrer per atemorir la població i aconseguir així el vot afirmatiu. Entre aquestes idees calia estendre afirmacions com que la llei de successions representava la impossibilitat de noves guerres civils, o que el referèndum era la confirmació que el poble espanyol volia assegurar la seva independència nacional respecte de les ingerències estrangeres.

De les consignes que calia remarcar n’hi havia tant per als treballadors com per als empresaris; dels primers cal ressaltar “… las mejoras conseguidas como seguros de enfermedad, seguros de vejez, subsidios familiares, montepíos laborales, magistraturas de trabajo, reglamentaciones nacionales, garantías sociales, plus de cargas familiares, abolición de la lucha sindical que desunía a los trabajadores, etc”, i per als empresaris, ressaltar “la tranquilidad social i el orden que disfrutan con la terminación de huelgas, motines, sabotajes y atentados sociales de la época anterior a nuestro movimiento, situación en que se encontraron durante la época roja”.

Però si tot això era poc per fer possible el “sí” majoritari, la policia prevenia que calia campar rumors que decidiren tothom a anar a les urnes. Als possibles abstencionistes se’ls alertava que patirien una sèrie de conseqüències com: “Aumento de un tanto por ciento en la contribución, imposibilidad de ocupar cargos públicos, imposibilidad de percibir haberes y sueldos, publicación como sanción pública del nombre de los que se hayan abstenido de votar, considerándoles enemigos del Régimen a todos los efectos”.

I finalment, per reblar el clau, s’afirmava que “el certificado de haber votado se solicitará en las oficinas públicas para determinados trámites, a cuyo fin los votantes deberán exigir en las mesas electorales el certificado correspondiente, o bien la estampación del sello de haber votado en la cartilla de abastecimientos, tarjeta de racionamiento de tabaco, carnet de identidad, etc. Para evitar en lo sucesivo inconvenientes y perjuicios”.

El marc en què s’havia de desenvolupar la votació era, doncs, prou condicionat per totes aquestes estratègies i insinuacions que s’afegien a la campanya oficial en favor del “sí”, l’única possible en la legalitat, ja que la defensa del “no” va quedar reduïda a la que era capaç de desenvolupar en aquell moment l’oposició clandestina.

En definitiva, el referèndum de 1947 aconseguí donar a l’exterior una imatge irreal de consens polític que de fet no existia, alhora que va contribuir a desmoralitzar la posició política organitzada. Així, els dirigents franquistes sabien perfectament bé a quins mètodes havien hagut de recórrer per assolir els resultats finals, la qual cosa constituïa una demostració més del fracàs.

A Catalunya, en el referèndum de l’1 d’octubre d’aquest diumenge, no cal dir que de tot això que he comentat, res de res, el nostre referèndum ha estat voluntari per part de tots els que van voler exercir el seu vot en favor de decidir qualsevol opció, i sense cap pressió per part de ningú. Tothom va poder votar el que desitja amb el mateix dret pel “sí”, com pel “no”, o qualsevol altra opció.