//El rastre dels periodistes assassinats

El rastre dels periodistes assassinats

per | 2019-08-08 18:37:5908/08/2019 18:37 | 0 comentaris

Dissimulat entre altres talls de rancor, el periodisme és un habitual de l’entrepà dels populismes renaixents. Per fer comestible a una classe mitjana que es veu a si mateixa com desemparada, les ofertes electorals més oportunistes inclouen sempre una crítica radical contra el periodisme. Si Trump va arribar a la Casa Blanca amb la insistència que els mitjans de comunicació menteixen diàriament, el recentment arribat a la presidència de Brasil, Bolsonaro, ho ha fet a llom de tele-predicadors contra informadors. Mentre funcioni, la premsa seguirà sent l’objecte dels atacs. En una societat fatigada i distreta, que no troba raons il·lustrades per justificar la seva pèrdua del benestar, tot atac contra allò establert es vendrà amb èxit. Aquí la premsa sortirà ferida, massa vertebrada amb el poder econòmic, al qual necessita però també sacseja; alguns confonen la llibertat d’expressió amb el boicot al que no et dona la raó.

Com tothom sap, el periodisme està ple de defectes, però el pitjor defecte de tots seria el de l’absència de periodisme. L’humit somni d’aquests dictadors tous que s’han alçat al poder sota el mantell de la democràcia seria veure desaparèixer l’incòmode estament de la premsa. Els que acusen de mentir als mitjans no han estat precisament aquells que manegen la sinceritat i la veritat, sinó precisament els que pretenen imposar les seves pròpies mentides.

Per tot això convé parar-se a pensar en la llista de periodistes assassinats i empresonats al llarg de l’any passat. L’últim informe professional comptabilitza més de vuitanta executats al món. És un nombre suficientment gran com per evidenciar el que ningú vol veure: que el periodisme continua sent incòmode per als que aspiren a manejar el poder sense elements crítics. Si ampliem la llista als periodistes empresonats i als mitjans tancats per l’ofec administratiu, ens trobem amb un panorama contrari al discurs del populisme actual. El periodisme no és hegemònic, sinó que pateix persecució i ofegament econòmic. Hem vist països d’una enorme rellevància internacional com l’Aràbia Saudita, la Xina i Turquia, on els periodistes són perseguits de manera cruel. Els discursos incendiaris contra la premsa des dels caps de poder de Rússia, Itàlia, Hongria o els Estats Units, per l’únic que serveixen és per blanquejar aquestes persecucions. No és rar que l’Afganistan, Síria o Mèxic liderin les estadístiques de periodistes assassinats; el que és absurd és que des de les democràcies més consolidades no es reconegui l’esforç de professionals en situacions d’alt risc.

Ens sorprenen els assassinats d’un periodista saudita a l’ambaixada del seu propi país a Estambul, l’execució d’una periodista als carrers de Malta o d’un col·lega seu a Eslovàquia per indagar en corrupcions polítiques, però no ho relacionem amb el discurs de l’odi contra la premsa. La dialèctica aplana el camí per a les pistoles, succeeix de manera habitual. Que la persecució periodística estigui deslligada a Egipte o Veneçuela ens sembla d’acord amb la situació econòmica i de seguretat de certs països que estan sotmesos en una crisi profunda, però som incapaços d’apreciar la relació directa entre la salut de la democràcia i la salut del periodisme en el nostre propi entorn, de certa pau i tranquil·litat. Cada vegada que un líder polític carrega contra el periodisme, com si fos un organisme que actuï en bloc i no un corral d’interessos particulars que contribueixen a donar veu a les diferents visions, el que ens està convidant a pensar és que el món funcionaria millor sense aquest control. I, per ara, la gent és tan estúpida que s’ho creu, ja sigui perquè s’ha enfrontat al funcionament capritxós de la premsa o pateix una certa frustració davant la deriva de molts mitjans.

El periodisme no és una recepta per als mals estructurals d’un país, sinó una lupa d’augment que ajuda els cirurgians socials. La perfecció no és el silenci, sinó acceptar el paper de cadascú en un món on masses aspiren a dominar sense ser exposats a la crítica i l’escrutini. Els periodistes assassinats són un rastre del discurs impune de la mentida.

Deixa un comentari