//El burro i la pastanaga

El burro i la pastanaga

per | 2015-06-23 09:05:2623/06/2015 09:05 | 0 comentaris

Quan alguns sectors del catalanisme van escollir el ruc català o guarà com a símbol identitari, en contraposició al brau d’Osborne, tan present al paisatge espanyol, no crec que fos una decisió encertada. En primer lloc perquè diuen que està en perill d’extinció… O potser sí que aquest perill pot esdevenir un toc d’alerta per defensar amb ungles i dents tot allò que és genuïnament català, com l’idioma. Una altra de les raons per creure que no va ser una bona elecció rau en què normalment s’identifica el ruc amb l’estupidesa i la submissió. Crec que hauria estat més adient triar com a imatge un cabirol, ja que pot escollir per on trescar lliure i lleuger, a més de tenir una bona estampa. I, especialment, perquè disposa d’unes qualitats d’agilitat i habilitat excepcionals per driblar obstacles perillosos. Però cercant en la simbologia del ruc quelcom de positiu, trobem que també representa la fortalesa i dedicació al treball i l’obstinació i tossuderia per aconseguir un objectiu. Dues característiques aplicables als independentistes, amb els que se’l pot associar.
Tot i que quan pensem en un burro, o ruc, o ase (tres sinònims vàlids) també ens ve a la imaginació una estampa clàssica: la del burro perseguint incansable i inútilment una pastanaga que se li posa al davant, però que sempre resta fora del seu abast. Aquesta imatge és la més adient per reflectir el que és i ha estat la nostra relació amb Espanya des del llunyà 1714. Perquè, com a burros, des d’aquell temps duem a sobre un estat espanyol que ens pesa molt i molt, cada vegada més… I, per més INRI, aquest genet imposat duu i sempre ha dut a la mà dreta una llarga perxa amb una pastanaga a l’extrem, mentre amb l’esquerra ens va clavant banderilles, com acostuma a fer amb els braus que tant i tant li agraden i defensa… però als que martiritza… i mata.
Durant segles hem cregut com a rucs que podríem atrapar la pastanaga i deslliurar-nos del pes feixuc i indesitjable del genet (perdó, vull dir de l’Estat). Però tot ha estat inútil. Ni sota dictadures ni sota aparents democràcies hem aconseguit descavalcar un genet que s’aprofita del nostre treball i a sobre ens insulta i menysprea. I que malgrat que el nostre esforç li reporti molts diners, els que ens retorna no ens arriben ni per la palla. A sobre, ni millora ni inverteix en la nostra cleda, ni en els camins que duen al nostre estable, que es fa cada dia més inestable. I així ens hem anat aprimant i aprimant, fins que ja a les portes del col·lapse una part importantíssima de la comunitat “asnal” catalana s’ha adonat definitivament que la pastanaga era un miratge, un encativament, una ensarronadora enganyifa.

El que és força curiós és que d’altres encara hi creuen en els miracles, com molts dels votants d’Iniciativa i del PSC que, tancant els ulls a la realitat, encara confien que qui sap si en els propers tres segles la pastanaga serà nostra. Suposo (i no em deixen cap altra alternativa per creure el contrari) que perquè en ells domina i tenen assumida una altra de les característiques del ruc, especialment del català: la resignació a l’esclavitud i una evident i intensa tendència masoquista. Excepte que actuïn així perquè hagin desenvolupat la síndrome d’Estocolm. En ambdós casos l’efecte és el mateix: volen continuar submisos a les imposicions i les atzagaiades d’Espanya.

Davant del panorama pels independentistes, que volem deslliurar-nos tant del jou com dels altres arreus i guarniments inherents a la submissió, només ens queda el recurs de treure’ns el ronsal, l’arnés i l’albarda i saltar les tanques. Segur que a fora trobarem un món difícil. Tot i que això no serà cap impediment, perquè, com deia Plató, l’experiència ens ensenya que les coses difícils són les millors. I que malgrat que iniciar-nos en aquest món potser serà complex, segur que serà menys hostil que ara. Tenint en compte que “comptem” amb els grans valors de la “quadra” catalana: responsabilitat en el treball, emprenedoria, pragmatisme i iniciativa. I tot això amanit i esperonat per una gran il·lusió col·lectiva: la independència. Una esperança il·lusionada, perquè, com va dir el psicòleg francès Gustave Le Bon, “els pobles poden estar-se més fàcilment del pa que de les il·lusions”.

Les raons per desitjar la independència són moltes i potents. Però en l’estat actual de la qüestió, l’empenta subliminal i definitiva a la independència queda reflectida en una frase del costumari català, quan diu que “posar a algú l’albarda” vol dir “abusar de la seva paciència”. I aquí està el quid i una de les raons importants per les que hem arribat a la conclusió que volem un estat independent. Perquè encara que, segons Plutarc, la paciència té més poder que la ciència, com a conseqüència de l’abús la nostra paciència com a poble se’ns ha esgotat. Hem arribat a la fi d’un cicle. Per això volem fer nostres unes breus paraules de Talleyrand, príncep i diplomàtic i gran camarlenc de Napoleó: “heus aquí el principi de la fi”. I és que per als independentistes estem al principi de la fi d’un estat d’acatament.

Potser una altra de les raons d’aquest desig sigui la que ja va expressar Homer vuit segles a.C. en dir que “no pot haver-hi pactes entre el lleó i l’home, de la mateixa manera que el llop i l’ase no poden viure en harmonia”. I si hem quedat que els catalans som ases… (metafòricament, és clar) d’aquí que s’hagi trencat l’harmonia…amb algú que ens amenaça com a llop.

Deixa un comentari