//Crema de pensament profund

Crema de pensament profund

per | 2019-07-04 18:16:3404/07/2019 18:16 | 0 comentaris

Fa poc vaig llegir un llibre molt interessant titulat Tiempo de magos, en què es recorre una dècada fonamental per a la filosofia a través de la peripècia de quatre grans pensadors cap a finals de 1920. Els protagonistes no són altres que Wittgenstein, Heidegger, Benjamin i Cassirer, que en un altre temps foren tan familiars per als escolars com la davantera del Bayern de Munic. Encara que a l’autor, el divulgador Wolfram Eilenberger, se li transparenten de manera clara les seves filies i fòbies, no deixa de ser divertit confirmar una vegada més que la intel·ligència no està mai renyida ni amb la misèria moral ni amb la mesquinesa. Les vides privades, avui tan qüestionades de manera pública, han sigut des de l’origen una evident contradicció amb les personalitats conegudes.

A qui s’esglaia en saber que un gran pintor era un mediocre marit i que un poeta fonamental va ser un senyor enormement desagradable el que li manca és experiència vital, més que sentit comú. Ningú amb dos dits de front desconeix que el tipus que crida desaforat amb un incident amb el cotxe pot ser un pare de família exemplar i que qui ajuda a creuar el carrer a un invident podria també guardar tres cadàvers al congelador de casa seva. La vida és així. Però a més, la vida intel·lectual a un cert nivell d’exigència provoca en ocasions un abandó del decòrum urbà i castiga en d’altres la convivència familiar com un fuet de menyspreu.

Els quatre grans pensadors van passar a la història pels seus escrits i les seves discussions filosòfiques. És la magnitud dels seus estudis el que dispara la curiositat cap a la seva vida privada. Si Wittgenstein li va pegar una bufetada a un alumne que el va deixar tirat a terra i això li va provocar abandonar la labor educativa i la ciutat on residia, seria beneit renunciar a llegir el seu Tractatus per això. Quan un arriba a entendre alguna de les seves proposicions, coneix un plaer comparable a un orgasme. Però la societat no reconeix aquests luxes tan íntims. Ningú s’atreveix a dir-ho, a dir que pensar dona més plaer que el puenting. Però al marge de les nostres incapacitats intel·lectuals, el llibre juga amb uns elements similars a La muntanya màgica, aquella novel·la de Thomas Mann que tantes revelacions va disparar. La simpatia de l’autor pel menys fenomenal dels protagonistes, Ernest Cassirer, ens condueix fins al debat que va sostenir a Davos amb Martin Heidegger el 1929 i que va adquirir un significat essencial una dècada després, quan el nazisme va aconseguir el cim del seu poder, amb el suport, entre altres, d’intel·lectuals dels quals es podia esperar quelcom més de perspicàcia i humanitat que completessin la seva provada intel·ligència. Amb Hitler i la resta de feixismes, avui de retorn, vam aprendre que es pot ser culte i impresentable, tant com ignorant i honest. Tota sorpresa està, doncs, descartada des de llavors.

Però m’aturo en una pàgina del llibre que té a veure amb el més antipàtic dels protagonistes. Heidegger es va aproximar amb les seves indagacions existencials al sentit de la vida i ho va fer de manera que el seu ressò avui encara se sent malgrat els seus errors ciutadans de llavors. Va aventurar que la tendència a la comoditat podria condemnar els humans al seu decaïment. Va predir llavors l’era actual, en què allò confortable condueix a l’autoritarisme mentre augmenta la reguera de la malaltia del nostre temps: la depressió. Si les persones concentren les seves ambicions a adquirir béns de consum, amb l’arribisme professional, amb amistats superficials sense una verdadera comunicació, amb afanys religiosos sense autèntica experiència de Déu i el seu matrimoni rutinari sense amor, el fracàs està assegurat, ens va predir. És, en canvi, en la recerca del fons fosc de l’existència que es demostra el valor, en la interrogació permanent. Alguna cosa així com que l’autoajuda consistiria en un acte-dificultat vocacional. No hi ha manera de saber si la tendència a allò superficial és una fuga que exercim per sobreviure o una tendència imposada per interessos comercials i polítics per conservar el seu poder sobre nosaltres. Sigui com sigui, l’èxit és evident, més que res avui en dia les disputes de filòsofs en ostentacions intel·lectuals no apareixen a la programació de Netflix. Allò epidèrmic mana, cada dia al prestatge de casa hi ha més cremes i menys llibres. Potser això ens salvi de la guerra, qui sap?
Ens veiem…

Deixa un comentari