Fa pocs dies vaig llegir un article de Pere Cardús que intentava fer una anàlisi objectiva de la situació política de Catalunya.

Durant els darrers anys (i sobre tot del 2010 ençà) Catalunya ha mostrat la seva voluntat d’autogovern de manera prou clara i contundent. Cardús diu que hem fet “coses boniques” amb l’esperança que els detentors del poder escoltarien el clam popular. Per això les manifestacions dels Onzes de Setembre, que han aplegat milions de persones. Hem travessat el país de cap a peus donant-nos les mans, hem saturat els carrers de Barcelona en una V que —varen dir— era signe de victòria. Hem omplert la Meridiana, hem posat en marxa una “revolució dels somriures” (ara ja potser no). Ho hem fet de manera ordenada i disciplinada, sense cap agressió personal i ni tan sols s’ha malmès una sola peça del mobiliari urbà.

On ens ha portat tot plegat? Estàvem convençuts que els països civilitzats del món ens escoltarien, aquells del “nord enllà” en paraules d’Espriu “on diuen que la gent és neta i noble / culta, rica, lliure…”. Però no ha estat així. L’Europa que havia de donar suport als nostres anhels de llibertat ens ha girat l’esquena. Prevalen interessos econòmics més que no pas la defensa dels drets fonamentals. Tanquen els ulls davant la barbàrie. Ignoren una violència que ha estat l’única resposta que ha rebut el nostre poble, tossut però pacífic. Han callat quan l’Estat ens ha enviat legions d’energúmens per agredir-nos sense que hi hagués provocació prèvia. En el súmmum del cinisme, han enviat mig govern a la presó i l’altre mig s’ha exiliat. I els governs d’Europa continuen callant. Com varen fer en la guerra dels Balcans, han continuat amb l’escàndol dels refugiats i ara amb Catalunya. Quina vergonya!

L’Estat espanyol se sent amb el suport d’aquesta colla de bergants i farà ús de tota la seva força per impedir que els catalans decidim el nostre futur. Només cedirà si s’hi veu obligat. És a dir, si algú més fort que ell ho imposa. Només ens respectaran si ens veuen forts. Per tant, el sobiranisme haurà de canviar de tàctica. Som gent ordenada i pacífica, però també tossuda. Tot el que ha passat no ens ha fet minvar la nostra fe en la victòria final. Ens hem cansat de ser l’ase dels cops; cornuts i haver de pagar el beure. No tenim armes, no tenim la força bruta. Només denunciem i resistim; però potser no n’hi ha prou. Hem d’actuar. Sense violència, però atacant allà on sabem que els ha de doldre més. Paralitzar el país si convé.

Ha d’arribar un dia que el món s’adoni que tenim dret a ser lliures. Que “som molts més dels que ells volen i diuen”, en paraules de Raimon. I quan un poble lluita pels seus drets i persevera, al final aconsegueix el seu propòsit. Segurament ens tocarà lluitar encara, haurem de patir, però al final vencerem. I aleshores ens adonarem que tot plegat haurà valgut la pena.