Llegint diaris, sentint tertúlies a la ràdio o la televisió i escoltant polítics ens adonem que cada dia que passa (malgrat que anem cap al clima temperat de la tardor) s’escalfa més l’ambient polític, atiat per les proclames, mentides, disbarats i atzagaiades que de forma impúdica i impune escampen els mitjans de Madrid i els espanyolistes en general. Fins ara observàvem amb curiositat i recel no només aquests moviments mesquinament sísmics en contra del referèndum (ja siguin explícits o subliminars), sinó molt especialment els d’un govern espanyol amb el dit sobre el botó que automàticament activa el Tribunal Constitucional i que fa cas omís de la separació de poders.

D’aquí que —i degut a aquesta escalada de l’ofensiva— a partir d’ara l’assumpte (el procés) prendrà una gran embranzida taquicàrdica. De moment ha entrat al Registre del Parlament la Proposició de llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, que en realitat és una constitució catalana provisional. És a dir, transitòria, encara que ja inclou tots els punts clau per governar un país. Des de la definició del futur estat com a república al control del dret i la justícia, la possibilitat de tenir doble nacionalitat, la cooficialitat del català i el castellà, les funcions tributàries pròpies d’una nació i entre altres elements tenir plens poders sobre tots els àmbits ciutadans.

I és que fins ara teníem actuacions disperses, però de sobte tot quedarà situat al mateix escenari. A partir de l’aprovació de la Llei del referèndum i la de transitorietat, després del seu pas pel Registre, tot agafarà un ritme vertiginosament frenètic i una espectacularitat cinematogràfica. Ara és quan de veritat comença l’espectacle…!!! És a dir, “that’s entertainment”, en versió anglesa. Un espectacle que va més enllà de l’entreteniment frívol o superflu, per entrar en un circuit més aviat dramàtic i profund. Senyores i senyors, agafeu-vos fort a les butaques, que la representació promet ser molt impactant i plena d’incidències. El que sí que és segur és que no serà un espectacle frívol ni humorístic (encara que també hi entraran les relliscades i bufetades apallassades, ni que siguin simbòliques). Tindrà unes característiques d’epopeia bèl·lica, ja que els unionistes, avalats per segles de domini per imposició, és a dir, per testosterona, tenint davant un poble que, con els gals de l’Astèrix, no disposem d’armes tan sofisticades i potents com les seves, les faran servir amb el suport hipòcritament legal de la Constitució o l’il·legal de les clavegueres de l’Estat i els mitjans addictes.

Perquè per a ells i ja des de fa segles som l’enemic a batre, com també ho és l’idioma català, que volen tombar. Nosaltres en canvi només volem ser lliures. Que els vagi molt bé i que tinguin sort. Nosaltres no menyspreem el castellà, ells sí que ho fan amb el català. No tenen en compte que és un idioma mil·lenari, que s’ha transmès de generació en generació malgrat tots els entrebancs, prohibicions i sancions espanyoles. I sobretot, sobretot, perquè és l’idioma propi de Catalunya. Ca-ta-lu-nya: ca-ta-là…

Per tot plegat, aquest mes de setembre serà verbalment pirotècnic. I no precisament per tirar coets de festa… Al contrari, els coets ja deixen i deixaran anar paraules incendiàries, per truculentes i intimidatòries. No de bades són uns experts tant en la maquinària de fer por com en la de mentir i calumniar. Com les boles que ens volien fer empassar sobre els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil o sobre l’Assemblea Nacional Catalana i els voluntaris en la manifestació del proppassat 26 d’agost, en què no es van repartir banderes estelades com deien ells. I sí en canvi van ser els unionistes els que ho van fer amb banderes espanyoles. I l’escandalós episodi de la portada d’El Periódico, dient que els Mossos havien rebut al maig un avís directament de la CIA avisant d’un atemptat a les Rambles, desmentit pels caps dels Mossos, ja que ells no hi tenen accés directe. Però han quedat retratats per un fet espectacular. El mateix Julian Assange, fundador de Wikileaks i la mateixa Associació (superexperts en documents de la CIA) han enviat tuits dient que l’escrit té tota l’aparença d’haver estat manipulat. I posen molts exemples d’errors: Irak per Iraq, nota en lloc de notice, la redacció de la data, el terme d’ISIS (que fan servir els mitjans espanyols) en comptes d’ISIL (típic del servei d’intel·ligència d’EUA per referir-se a l’Estat Islàmic). Assange escriu un tuit molt impactant en què demana la dimissió del director del diari per un clar intent d’enganyar el públic. I afegeix que l’afer és “very suspicious” (molt sospitós). També el professor Sala i Martín dubta absolutament de l’autenticitat del text, diu que hi ha errors bàsics. O sigui que la politització dels mitjans espanyolistes no té fronteres ètiques. I segur que encara en veurem de més grosses en aquests dies turbulents fins a l’1 d’octubre.

A més, setembre també serà pirotècnicament escandalós en l’àmbit judicial, ja que el Tribunal Constitucional està amatent a qualsevol iniciativa en el camp independentista del Parlament de Catalunya (que, recordem-ho, és majoritari) per actuar contra un dret tan legítim i protegit per la legislació internacional com és el dret a l’autodeterminació dels pobles. La pilota és a la teulada. Ara veurem cap a quin vessant de la mateixa es decanta. De fet és un debat ideològic. Però com va dir l’advocat Benet Salellas: “El Tribunal Constitucional pot suspendre la llei de la gravetat. Però les coses continuaran caient a terra.” Perquè ja no ens podem creure cap promesa de millora cap a Catalunya per part de l’Estat espanyol. La realitat passada i present desmenteix qualsevol promesa espanyola de futur.

En resum, ara entrarem en una fase d’aquesta pel·lícula històrica en la qual tothom ha d’ensenyar les seves estratègies. Les grans turbulències de la pantalla es transmetran a nosaltres vívidament, perquè és un film en tres dimensions: real i apassionant. Unes sacsejades que aniran in crescendo fins al the end final: votar o no votar. I és que, parafrasejant Shakespeare, “aquesta és la qüestió”. Però transitòria… perquè després, si es pot votar, vindrà la definitiva: ser o no ser… independents.