CARA: “Hereus d’un cardenal proscrit” és el títol d’un documental que s’acaba de presentar a la Diputació de Tarragona, obra de la periodista Llúcia Oliva i amb el suport de l’Arxiu Històric de l’Arquebisbat.
A partir de la figura del cardenal Vidal i Barraquer —proscrit per Franco per no haver donat suport a l’aixecament militar i a la guerra civil— el documental ens presenta el testimoni d’un sector de l’Església —capellans i seglars— que no es varen deixar enlluernar per les atractives oriflames del nacionalcatolicisme imperant i es mantingueren fidels al país. Una fidelitat que els va comportar sovint la incomprensió de la jerarquia i, en el cas de molts capellans, càstigs en forma de destinació a les zones rurals més allunyades de la ciutat per evitar la seva “perniciosa influència”.
Però eren uns anys d’esperança, els temps del post-Concili, i molts d’aquests cristians sentien la necessitat d’obrir-se a uns temps nous, el diàleg amb el món que havia preconitzat Joan XXIII. L’Església havia de ser un element de servei als pobres i oprimits i no pas un òrgan de poder i opressió. A Catalunya aviat es va fer evident aquest compromís i sovint l’Església promovia o donava suport a activitats culturals i de caire popular. Amb tot, no es tractava només d’una llengua i una cultura perseguides, sinó també d’implicar-se en moviments democràtics —polítics i socials, com els sindicats o els partits— que actuaven en la clandestinitat. Aquestes accions varen arribar a ser un autèntic maldecap per a les autoritats franquistes.
És important, doncs, fer un reconeixement i mantenir la memòria de tantes persones que varen renunciar a posicions més còmodes i es mantingueren fidels a uns valors que han estat sempre a la base de qualsevol societat justa i democràtica.

CREU: “Per les obres els coneixereu”. És preocupant la baixesa que mostren certs personatges públics, que pel lloc que ocupen haurien de ser molt més curosos en les seves expressions. Que els independentistes hàgim de sentir-nos dir nazis és una mostra de la poca qualitat humana d’alguns polítics. És preocupant que Pedro Sánchez qualifiqués de “Le Pen català” el president de la Generalitat, com ho és també la idea de Borrell de “desinfectar Catalunya”. L’un i l’altre han de mostrar el valor que donen a les institucions catalanes que —sigui dit de pas—, ara com ara, formen part de l’estructura de l’Estat.
Que l’anterior president, M. Rajoy, no assistís al Congrés quan es debatia la moció de censura mostra que per a ell era un instrument al seu servei; quan no va poder dominar-lo el va menysprear seguint els debats des d’un hotel.
Quelcom semblant podem dir dels diputats de Ciutadans al Parlament de Catalunya que es negaren a obeir i menysprearen les indicacions del president en la qüestió del llaç groc que ells varen retirar de manera insultant. El fet de no voler assistir a la presa de possessió dels nous consellers és una altra mostra del concepte en què tenen la màxima institució catalana i del poc respecte que els inspira.
Podríem seguir amb moltes altres mostres. La gran majoria de persones significades del PP i Ciutadans, però també del
PSOE, semblen competir a veure qui la diu més grossa contra els catalans. Demostren que a més de prepotents són uns mal educats.