Ara, com sempre, i des de fa centúries, pels catalans pinten bastos. I és que cada vegada que Catalunya s’ha intentat separar d’Espanya, aquesta ho ha impedit a garrotades (guerra del 1714, dictadura de Primo de Ribera, guerra del 1936 i les diferents repressions distribuïdes per aquests 300 anys que fa que depenem del regne espanyol). Però ara les garrotades físiques ja no són ben vistes per la comunitat internacional, malgrat que molts espanyolistes i alguns ex-catalans nostàlgics d’una política repressiva de matriu franquista encara les recomanin. Ara les garrotades ens venen, d’un costat, per la via suposadament “legal” del Tribunal Constitucional i, de l’altre, per mitjà dels insults, les amenaces i les actuacions de la Guàrdia Civil per generar por. A més d’una allau de comentaris i atacs que semblen (i són) dirigits des de l’òptica absolutament colonial del capatàs que renya i amenaça des de la seva posició de domini i menyspreu. I això es reflecteix en què de cara a l’anunciat referèndum del pròxim 1 d’octubre, en la política catalana… pinten bastos!

Uns bastos o garrots que es poden simbolitzar en les cartes d’aquest coll de la baralla, i més concretament en la sota de bastos, amb el seu garrot intimidatori. Però també en la sota d’espases, que recorda el soroll de sabres. I anant una mica més lluny, en els dos sentits de la paraula baralla: com a lluita, i com a joc de naips que, tractant-se de bastons, suggereix cops i, en el cas de l’enfrontament Catalunya-Espanya, sembla estar força desequilibrat. Perquè ells (Govern espanyol i TC) tenen (de moment) la vara de comandament i la vara punitiva de la llei, i això sempre és un advertiment perillós (i també truculent) pel contrincant, que som nosaltres, els catalans.

I és que veiem per les seves reaccions que ens consideren un poble que no ha de tenir pensament propi, ni drets. Ni en el seu propi territori…! Sembla ser que només hauríem de treballar per a ells, pagar i callar. És a dir, ens volen muts i a la gàbia…! Ens consideren una propietat seva, un ens sense criteri ni poder de decisió, com si fóssim menors d’edat o beneitons sense llums, una mena d’esclaus als quals es pot castigar sense manies i dels quals es pot disposar a caprici i als quals parlar de forma desdeyosament alliçonadora. Un exemple —absurd i esperpèntic— d’aquesta tirania són les amenaces de retirar els diners del FLA si el govern català destina un sol euro per convocar el referèndum, ja que va contra els independentistes, sí, però també contra els dependentistes…i contra ells mateixos.

D’aquí que la imatge que donen ara l’estat espanyol i els seus líders sigui de repressió autoritària, d’una imposició que manté sempre el garrot alçat del TC en nom d’un suposat ordre legislatiu, per si algú es desmarxa i no segueix les seves instruccions. Una política repressiva i covarda, que s’amaga rere les togades faldilles d’aquest Tribunal Constitucional que és el que s’encarrega d’amenaçar-nos. Tot i que, com va dir Romain Rolland, “quan l’ordre és injustícia, el desordre és ja un principi de justícia”. Perquè el despotisme acaba un moment o altre, quan el desig insistent de llibertat està massa coartat pel poder i els oprimits, que tenen la raó del seu costat, es rebel·len. Benet Salellas ho ha plasmat en una frase clarivident: “El Tribunal Constitucional pot suspendre la llei de la gravetat, però les coses continuaran caient a terra”.

Perquè des de Catalunya es constata la complicitat amb el poder d’una gran part de la justícia espanyola, com veiem cada dia, i com va surar en la compareixença de Rajoy davant el tribunal com a testimoni del cas Gürtel i el tracte de favor que va rebre. I amb la manca d’interès de la Fiscalia, amb la complicitat del PSOE, Cs, i el PNB per investigar l’escàndol de les clavegueres de l’estat, amb Fernández Díaz al capdavant. D’aquí que cada vegada més gent s’adoni dels greuges que hem patit, patim i patirem si continuem sota el domini espanyol. Perquè la llibertat d’expressió és un dret de l’individu i és molt greu que la vulguin desautoritzar per camins tortuosos. És increïble i ofensiu que intentin impedir el referèndum, i més tenint en compte que tant pot sortir el sí com el no. Ja entra en una actitud absurdament obtusa, que posa en evidència els seus propis defectes; com descriu la sentència d’Abraham Lincoln: “Els qui neguen la llibertat a uns altres, no la mereixen per a ells”.

I continuant amb la simbologia dels naips, en realitat tot és una baralla entre cartes. El Govern espanyol té les més intimidatòries de la baralla, com ara els bastos i les espases, pròpies de qui només sap amenaçar. Però no té cap as. En canvi el Govern de Catalunya disposa, a més de l’empenta i el recolzament d’una gran majoria del Parlament i del poble català, d’un preuat i enlluernador as a la màniga: l’as d’oros, com a símbol que l’economia aniria molt més bé. I com a reserva, l’as de copes, per brindar si el referèndum és un èxit.