//Atrapats a la xarxa de nosaltres mateixos

Atrapats a la xarxa de nosaltres mateixos

per | 2018-01-10 10:10:4710/01/2018 10:10 | 0 comentaris

Entre totes les males notícies, és una bona notícia que el documentalista Adam Curtis hagi visitat Espanya, i les seves peces per a la BBC es puguin veure en el Museu Reina Sofia tot aquest mes de desembre. Un museu no deixa de ser un peculiar lloc per veure espais televisius de qualitat. Voldrà dir això que definitivament la televisió a Espanya ha vetat el que és interessant en favor d’allò rendible? El que és evident és que les televisions públiques a Espanya no podran ser mai la BBC, sinó un instrument tosc al servei del poder puntual. Els optimistes pensem que això encara té remei amb normes, legislació, llibertat, periodisme i empeny. Aconseguir desactivar el maneig de la televisió de tots pel partit que guanya les eleccions formaria part d’un pla general per acabar aconseguint que certes institucions responguin a valors fonamentals de la democràcia. Els realistes, pel contrari, preferirien veure tancades les cadenes, totes, la qual cosa ens deixaria en mans de cadenes privades, els interessos particulars, potser no paguen a compte dels impostos, però condicionen el dia a dia de la societat espanyola fins a límits insostenibles. Una democràcia necessita sempre el contrapès d’informacions públiques, d’un valor social en l’audiovisual, així haurà d’aplicar-se a la reforma més que a la destrucció, mala notícia per als apocalíptics.

Però tornem al cicle sobre documentals d’autor. Les millors obres d’Adam Curtis reprodueixen un model de collage on es conjuminen imatges variades de l’enorme arxiu televisiu britànic per oferir un assaig crític audiovisual, enganxat a la veu del seu responsable, que més que narrador és un editorialista. En un recent treball, Hipernormalització, s’elabora la tesi oferta per un historiador rus, Alexei Yurchard, en la qual reconeix la manipulació de la realitat cap a interessos particulars com una hipertròfia mundial. En un món dominat per les equacions matemàtiques que generen apostes en borsa cada mil·lèsima de segon, sorgeixen els profetes del fet consumat. Aquest perill de deshumanitzar la vida quotidiana per concedir-li tot el poder a l’algoritme ja estava present en el seu treball Trap, on s’analitzaven el usos socials de la teoria dels jocs de Nash que van acabar de dissenyar el món actual basat en depredadors en tots els àmbits front a ciutadans atrapats. Per extensió, la gran mentida de les xarxes socials s’ha teixit a través de la multiplicació mecànica d’impulsos en línia, generant la més abjecta derrota del concepte d’opinió pública mai coneguda en la humanitat.

La desunió, la manca d’arrelament, el trencament de la germandat entre les persones són armes del seu desolador mostrari de l’evolució humana, amb accent especial en la caòtica deriva de la geoestratègia que ens va portar a les invasions de l’Iraq i l’Afganistan, retratada amb rigor en la seva peça Bitter Lake. Amb ella reben la seva ració de critica els excessos que tots coneixem, aquests de què Aznar segueix presumint com l’interès general dels espanyols sense que la vergonya els porti al silenci. Però també són agullonades les actituds d’aquesta radical chic que va poder representar Patti Smith o la revolucionaria Jane Fonda, que acaba capitanejant la revolució de l’aeròbic televisat com si estigués al mateix nivell que l’oposició a la guerra de Vietnam. Però si en quelcom encerta Curtis és en la denúncia constant d’aquells que redueixen els problemes complexos a solucions senzilles, els reis del discurs primari que en èpoques convulses s’aprofiten de l’al·lèrgia local pels matisos i arrasen captivant les poblacions que són incapaces de moure’s per estímuls racionals i una vegada darrere d’una altra són presa dels venedors de fum que acaricien les seves emocions fins a dominar-los i posar-los al seu servei com qui domestica un gatet a base de galetes i carícies. Les xarxes socials, amb la seva matemàtica de l’instantani, han fet la resta, buidar la pausa, l’anàlisi i estudi en profunditat, inclús al periodisme, tan necessari per poder anomenar democràcia a això que coneixem com “democràcia”. I més encara el periodisme televisiu, que és qui surt triomfant d’aquest cercle en torn a l’obra d’Adam Curtis.

Feliç 2018! Ens veiem…

Deixa un comentari