//Als peus dels xantatgistes

Als peus dels xantatgistes

per | 2018-07-09 10:42:4509/07/2018 10:42 | 0 comentaris

Ara que ha passat un temps prudencial després de la caiguda de Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid, potser és hora de fixar-nos en els aspectes més sòrdids de la qüestió. Per molts ciutadans, després de les filtracions sobre el joiós màster universitari no quedava més sortida que la dimissió, i les posteriors setmanes foren un calvari innecessari coronat pels aplaudiments dels seus companys de partit en la convenció nacional, absurda solidaritat d’estirp corporativa i que és més perjudicial que altra cosa. No estem acostumats al fet que les figures públiques es recolzin en la sinceritat per sortir dels problemes, però cada episodi en què la mentida serveix de maleta ens convenç més que l`única sortida honesta és dir la veritat en públic. Però la rematada de l’episodi va ser encara més trista. La presidenta es va veure obligada a dimitir minuts després de donar-se a conèixer un vídeo en el que se la veia pagar dos productes cosmètics que acabava de robar a un supermercat situat enfront de l’Assamblea de Madrid.

Una vegada cobrada la peça política, s’ha corregut un vel de foscor sobre l’episodi. A ningú li importa conèixer d’on va venir una cinta que havia d’estar destruïda al cap de quinze dies de l’episodi del furt, ja que és el que obliga la llei. Qui va incomplir aquesta norma va estar set anys maquinant l’ús que podria donar-li al material. Però ningú persegueix a aquest delinqüent ni vol saber si va cobrar per donar a conèixer el vídeo o saber si, com se sospita, està en un lloc segur d’un altre líder del partit que va voler venjar-se així de la seva vilana particular. El més greu és el grau d’indefensió al que van sotmetre a una ciutadana, que ho segueix sent malgrat tots els seus defectes. Més trist encara és que després hàgim sabut que la mateixa Cifuentes coneixia l’existència del vídeo. Algú s’hi va apropar per informar-la de que l’episodi del furt estava enregistrat i la cinta circulava pels baixos fons del poder. Els antics socis van acabar amb la carrera política de Cifuentes, però tot són especulacions perquè ningú vol confessar ni ningú sap investigar.

Qualsevol persona que tingui una mica de sensibilitat es preguntarà per què Cifuentes va guardar silenci mentre sabia que la cinta amb l’episodi del seu furt circulava de mà en mà, si va ser perquè es va deixar sotmetre al xantatge o perquè confiava en què allò quedés sepultat per la complicitat. Vivim en una època on els xantatges estan a l’ordre del dia. Les persones rellevants, pel que sembla, han de sostenir una vida idealitzada i cosmètica, perquè en cas contrari són destrossats per l’opinió pública, més visceral i farisea que mai. Enfront del xantatge només hi ha una estratègia: la de la sinceritat. El més raonable hauria estat que Cristina Cifuentes, en el seu moment, anunciés que hi va haver un temps en què va cometre un furt absurd, que n’assumia la culpa i el seu ridícul, però què, per evitar que la cinta servís pel xantatge, preferia confessar-ho públicament i per anticipat. És obvi que li cauria la ira dels seus oponents, però amb una mica de manya i dialèctica hauria pogut sortir del pas. Tots sabem que l’episodi del màster fraudulent és més greu, però també hauria pogut enfrontar-se amb la sinceritat i la renúncia, i el resultat hauria sigut molt més digne.

És difícil imaginar quants xantatges estan ara mateix llaurant-se en silenci. Les càmeres de vigilància i els telèfons mòbils permeten que tot el món pugui ser un espia. Més encara si sobre les gravacions de seguretat no s’exerceix un control rigorós. El material judicial desemboca en una muntanya de converses fora del investigat, però donen dinamita als medis. Frases maldestres, escenes grotesques, gentussa en la seva intimitat, que acaben en la llum pública de manera fraudulenta i innecessària. També els correus privats de moltes persones que rere una investigació no són usats com a prova, però acaben en el plat públic. El dolent és que en nombroses ocasions és material sobre el que perpetrar un xantatge. Aquest xantatge quotidià, com el que em va comentar un amic una mica famós. Pel que sembla un veí li va exigir un favor personal, però el va advertir abans de que si aquest favor no li era satisfet es dedicaria a posar-lo a parir a les xarxes. Trist món, aquest que anem fabricant.
Ens veiem…

Deixa un comentari