//Toni Beltran: “Un cop aconseguit el català estàndard no es pot desmerèixer el dialectal”

Toni Beltran: “Un cop aconseguit el català estàndard no es pot desmerèixer el dialectal”

per | 2019-02-26 13:34:0126/02/2019 13:34 | 0 comentaris

 

 

Toni Beltran és l’autor del llibre ‘Ensenya’m la llengua’, una eina per recuperar el vocabulari col·loquial referit a la salut. Divendres passat va presentar el llibre a Valls.

 

És llicenciat en Medicina per la UAB, especialista en Medicina Interna i en Medicina Familiar i Comunitària.

 

Va ser metge a l’Hospital Sant Joan de Reus i de capçalera a Puigpelat i Alió.

 

Què li va fer decidir escriure aquest llibre?

Aquest llibre el vaig escriure fa uns anys, quan vivia a Sant Feliu de Guíxols, quan em vaig adonar que la gent gran, quan anava al metge, s’expressava en un català molt bonic i molt expressiu. I alhora em vaig adonar que la gent més jove, els nets d’aquesta generació, desconeixien gran part d’aquest vocabulari.

 

Quin és l’objectiu del llibre?

Hi ha diferents objectius. Primer, el llibre vol ser una mena d’homenatge a tota aquesta generació que ha mantingut la llengua i ha conservat totes aquestes expressions. D’altra banda, també volem que aquest llibre pugui arribar a les escoles, i així poder salvar tot aquest vocabulari que es va perdent de mica en mica. És un vocabulari molt necessari de cara a la generació que puja i per a tothom, perquè quan anem al metge hem de saber expressar allò que ens està passant, amb un lèxic ric i tan variat com sigui possible.

 

A quin públic va adreçat?

Va adreçat a tot el públic. A la gent gran, perquè hi veuen l’homenatge al llenguatge de la seva generació. Però d’altra banda va adreçat també al sector sanitari, i també a l’àmbit de l’ensenyament, que són els que han de fer ús d’aquest llibre, per tal d’intentar que aquestes paraules, expressions, frases fetes, remeis i lèxic del cos humà es puguin ensenyar a les escoles. Jo sempre ho dic a les xerrades; de la mateixa manera que s’han recuperat paraules com bústia, gespa o vorera, també es poden recuperar paraules com galipàndria, encarcarat o coragror. Són paraules que defineixen un estat d’ànim o un estat físic, i són necessàries de recuperar. I una de les eines per fer-ho és a través de l’escola. Així, els mestres i professors, mentre van explicant, per exemple, el cos humà, poden anar incorporant algunes d’aquestes expressions.

 

Creu que és greu la situació de la riquesa lingüística del català?

A veure, el català ha millorat molt en els últims anys, gràcies a l’esforç que s’ha fet per aconseguir un català estàndard bastant bo. Però ara, un cop aconseguit aquest català estàndard, no es pot desmerèixer el català dialectal. Jo he après moltes paraules de les persones més grans. Com per exemple, quan vaig estar a Alió i Puigpelat a la dècada dels vuitanta. I al llibre també hi ha aportacions d’aquest vocabulari i expressions de Valls i comarca; i evidentment, lèxic de la comarca on estic ara, el Baix Empordà, però sense deixar de banda la resta de territori. És un llenguatge tan necessari i que l’haurem de fer servir tantes vegades que val la pena revitalitzar-lo.

 

Abans d’escriure aquest llibre es deu haver trobat amb diversos casos lingüístics. Quins li han cridat més l’atenció?

Hi ha moltes paraules de l’àmbit sanitari que s’havien castellanitzat i que últimament s’han anat catalanitzant. Per exemple, abans es feia servir la paraula desechable, fent referència, per exemple, a les agulles. Ara ja sí que en diem material d’un sol ús. Un altre cas és amb la femta, que abans es deia a la castellana, las heces. I així moltes altres paraules.

 

La llengua i la medicina són dos mons tan allunyats com semblen?

La llengua i la medicina són dos mons molt pròxims. Perquè encara que no ho sembli, els metges a l’hora d’elaborar un diagnòstic ens basem en la llengua i la comunicació que tenim amb el pacient. És igual d’important que el pacient se sàpiga comunicar correctament, que el metge sàpiga expressar el diagnòstic correctament, i amb un vocabulari planer i familiar. Per a tots els metges, la llengua és la base; tota la resta són ajudes, elements complementaris.

 

Ha exercit de metge durant més de tres dècades. Com canvia treballar en un hospital com és el de Reus, a atendre visites en municipis petits?

La feina, els malalts i els problemes són els mateixos. El problema del malalt és el mateix tant si es va a visitar al consultori de Puigpelat com si va a l’Hospital Joan XXIII, i el llenguatge ha de ser el mateix, i el tractament tampoc ha de ser gaire diferent d’un lloc a l’altre. És clar que el que canvia és el context i l’espai.

 

Com veu la situació de la sanitat?

La meva generació és la de la reforma, en què es van reconvertir els petits consultoris locals en ambulatoris comarcals. Ara estem en una situació de crisi, però hi haurà canvis, sobretot pel tema de la tecnologia. Però si s’hi aboquen els recursos necessaris, sí que podem tenir una bona sanitat.

Deixa un comentari