//“La sentència és una oportunitat perduda, una decisió que no resoldrà res»

“La sentència és una oportunitat perduda, una decisió que no resoldrà res»

per | 2019-12-05 11:30:0805/12/2019 11:30 | 0 comentaris

El Vallenc entrevista en exclusiva Raül Romeva, exconseller d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, exdiputat al Parlament Català i Europeu i actualment pres polític, complint una condemna de 12 anys a presó al centre penitenciari de Lledoners.

Amb motiu de la presentació del seu darrer llibre, Des del banc dels acusats, que ha tingut lloc a Valls aquest dimecres a càrrec d’Òscar Peris i Raquel Sans, aquest setmanari ha pogut entrevistar l’autor del llibre, i a part de parlar de la seva última publicació ens hem endinsat en temes de la sentència als líders polítics catalans i de l’actualitat del país.

El llibre ‘Des del banc dels acusats’ s’ha presentat aquesta setmana a Valls. Com neix la idea d’aquesta nova publicació?
Durant els mesos a Soto del Real passava moltes estones dibuixant i escrivint, especialment a la sala del Suprem sobre el que veia i com ho interpretava. Quan va acabar el judici vaig veure que tenia unes quantes llibretes de dibuixos i anotacions, i de tornada a Lledoners, ordenant tot el que arribava de Soto, vaig pensar que donar-hi forma seria una forma de transmetre aquells pensaments, per explicar-me.

Per què ha optat com a forma d’expressió i de comunicació pels seus dibuixos?
Pintava com a afició, m’agrada pintar però a la presó no pots, i vaig començar a dibuixar a Estremera amb l’ajuda d’un amic pintor, en Manel Anoro, i també a través de la correspondència amb amics ninotaries com el Guille o el Fer d’El Jueves. A la presó és important utilitzar el temps, i transformar-lo en alguna cosa útil, i a través de l’escriptura o els dibuixos intento expressar-me i comunicar-me. És el que he fet amb el llibre Esperança i llibertat, i ara amb aquest darrer.

Veiem en algunes de les seves vinyetes un toc d’humor que reflecteix, possiblement, la cruesa d’un procés polititzat. Quina és la intencionalitat d’aquest enfoc que dona al llibre?
Permet veure les coses des d’una perspectiva singular, veure els drames i les tragèdies des del filtre de l’humor ajuda molt a relativitzar-los.
El tema central del llibre se centra exclusivament en els quatre mesos de judici al Procés?
No ben bé, Des del banc dels acusats utilitza el dibuix i l’humor en un moment determinat, però és un llibre també de reflexions i pensaments, és un llibre de contingut polític que va més enllà del judici.

Per què ha qualificat el judici com “un procés en blanc i negre”?
És un doble sentit: el primer estilístic, ja que els dibuixos que faig són en blanc i negre, i un segon polític, perquè sembla un procés judicial i una sentència propis d’una època on les coses eren en blanc i negre.

Creieu que aquest testimoni és clau per entendre el judici?
Em sembla que la lectura i la descripció de les situacions i dels personatges que hi ha al llibre és força més acostada a la realitat que no les imatges o la percepció que ens ha pogut transmetre la visió a través de les pantalles de televisió. A més hi ha moltes situacions que no s’han pogut veure o explicar, també personals, que ajuden a una comprensió que va molt més enllà. En aquest sentit dividiria el llibre en quatre temàtiques: judici, presó, vivències personals i actualitat política.

A qui va dirigit el llibre?
A tothom qui tingui interès a conèixer no només el judici, sinó el que ha representat, el que pot representar, i les seves conseqüències. I sobretot a tothom que tingui interès a conèixer i reflexionar sobre el moment polític que viuen Catalunya i Espanya.

Parlant de l’actualitat, com està sent la vida a la presó i més concretament des de la sentència?
Personalment, sempre dic que a la presó ningú hi està bé, però ho pots portar millor o pitjor. En el meu cas ho porto bé. Estic molt actiu i amb la consciència tranquil·la. També ho visc com una oportunitat per conèixer una realitat, la penitenciària, a la qual malauradament vivim massa d’esquenes. Al mateix temps, i malgrat les evidents limitacions, intento ajudar en tot allò que puc, entenc la presó com una eina política per transformar la realitat.

En alguna ocasió heu afirmat que la sentència “era necessària”, per què?
La sentència és una oportunitat perduda, una decisió que no resoldrà res. No l’entenc com una sentència, és una venjança. Som on som perquè som el que som. Ho sabem nosaltres, i ho sap tothom. Des del primer moment he considerat el procés judicial com una manera més de posar en evidència l’Estat. Calia posar els miralls, els focus i els altaveus per tal que allò que alguna gent no creia que pogués passar (que la justícia a l’Estat actués amb criteris més polítics que jurídics) es fes evident. La presó preventiva, tot el procediment, i per descomptat les sentències, malauradament ens donen la raó als qui així ho hem denunciat. I n’hem de fer també una eina.
Respecte a la sentència em preocupa en especial que marcarà els processos als tribunals que aviat s’obriran, i que afectaran moltes més persones, a les quals des d’aquí adreço la meva solidaritat.

Es parlava que el conflicte polític a Catalunya era difícil de resoldre fins que no arribés la sentència. Ara, amb la sentència, quin ha de ser el següent pas?
El conflicte només es resoldrà d’una manera i al voltant d’una taula, parlant, fent política. He dedicat molts anys de la meva vida a la gestió de conflictes internacionals, molts d’ells d’una gravetat i complexitat que està a anys llum d’aquest en què ens trobem, i tots acaben, tard o d’hora, en una taula. Primer per parlar, després per negociar, i finalment per arribar a acords. No hi veig alternativa.

Creu que en algun moment la comunitat internacional serà una part activa en la solució a Catalunya? Què més ha de passar perquè des d’Europa moguin un dit?
La solució no vindrà d’un sol factor, sinó que serà des d’un punt de vista multilateral, i en aquest sentit s’hi ha d’incloure la comunitat internacional (opinió pública, institucions i jurisdiccions). Però també ens falta una mirada més interior i una comprensió del camí que ens queda per recórrer. A Europa i al món hi ha molts conflictes, alguns de molt més greus que el nostre per a Europa, com la qüestió migratòria a la frontera sud, el Brexit, la guerra a la zona del Kurdistan, entre altres. La carpeta catalana hi és, i la nostra feina és persistir en la seva presència i en la seva força de forma contínua i creixent.

Tornaria a actuar de la mateixa manera després dels anys de condemna que li han posat?
No nego els fets que se m’imputen pel que fa a organitzar un referèndum i a explicar arreu del món la realitat que hi ha a Catalunya. Allò que nego és que sigui delicte. Per tant reitero que l’única sentència justa era l’absolució. Votar no és sedició. Mai s’hauria d’haver delegat als jutges responsabilitats que són polítiques.
S’ha volgut condemnar una voluntat política, legítima. La voluntat per la qual les persones exigeixen poder decidir què són i què volen ser; exigeixen respecte per al que són; exigeixen el dret a constituir-se en la comunitat que trien lliurement; exigeixen poder construir el seu propi futur. Amb un judici polític que ha ocupat l’espai d’un debat polític que es pretén defugir. Jo ni puc ni vull renunciar a aquesta voluntat.

Com heu viscut les darreres mobilitzacions després de la sentència?
La reacció de la ciutadania, amb les marxes, actes i les manifestacions, ens ha emocionat, i només puc agrair el compromís de tanta gent que es mobilitza i que exerceix el seus drets. Em preocupen els aldarulls, personalment sempre he condemnat, condemno i condemnaré la violència o l’ús indiscriminat de la força. Hem viscut, i vivim, amb molta preocupació la situació de les persones detingudes, i de totes les ferides. Cal dir que hi va haver una criminalització inacceptable quan es va voler vincular les protestes amb el terrorisme, i actuacions judicials i policials arbitràries que caldria investigar.

Creu que hi haurà unes terceres eleccions generals?
Pedro Sánchez ha afirmat que no té la intenció de tornar a anar a eleccions. A hores d’ara no sembla un escenari, però perquè no ho sigui caldrà que es mogui, és ell qui vol ser investit i qui després de l’error de convocar noves eleccions no vol reproduir-lo.

Portem tres eleccions generals en tres anys i si se’n convoquessin unes de noves en serien quatre en quatre anys. Mentre no es resolgui el conflicte polític a Catalunya, la governabilitat a l’Estat espanyol serà difícil que sigui estable?
En realitat serien les cinquenes en cinc anys. Sánchez ha fracassat. És on era, i continua necessitant pactes i acords per poder governar. L’escenari és el mateix que el de la moció de censura del 2018, però ara amb més polarització. És clar que el govern espanyol no tindrà estabilitat ni recorregut si no té el coratge d’enfocar la qüestió catalana.

Deixa un comentari