//Jordi Tuset i Vallet: “Tinc pensat poder acabar el llibre del centenari de l’Institut”

Jordi Tuset i Vallet: “Tinc pensat poder acabar el llibre del centenari de l’Institut”

per | 2019-02-08 09:00:2508/02/2019 09:00 | 0 comentaris

El 1994 va entrar com a professor de ciències experimentals a l’Institut Jaume Huguet.

L’any 1996 va començar a ser-ne el coordinador d’ESO.

Des del setembre del 2000 fins al desembre del 2018 ha estat director del centre.

 

Després de 18 anys com a director de l’Institut Jaume Huguet, Jordi Tuset s’ha jubilat.

 

Després de 18 anys li ha arribat el temps de la jubilació. En quin estat li arriba?

Quan la salut t’acompanya i estàs pletòric d’energia, amb noves idees i reptes de futur, la jubilació t’arriba en un moment que definiria de plenitud. És un moment on l’experiència és màxima i en el meu cas no he perdut ni una espurna d’il·lusió, que acaba essent el motor de tot. D’una banda et sembla que no pugi ser que pots jubilar-te, perquè encara pots assolir noves fites, i per l’altra penses que cal aprofitar la vida per a nous reptes personals i familiars.

 

Des de quan esteu lligat a l’Institut Jaume Huguet?

Oficialment des del curs 1994-1995, quan vaig aconseguir la plaça de Biologia i Geologia. Abans, d’estudiant, com que compartíem l’edifici de la plaça del Quarter, ja compartíem moltes vivències. Recordo que quan acabàvem la feina a la classe de pretecnologia amb el senyor Ferrando, ja ens deixava anar a enganxar paperets a les carrosses de l’Escola per Sant Joan Bosco. En aquella època, qui m’havia de dir que acabaria com a director de l’Escola de Valls.

 

En quin estat deixeu l’Institut?

Jo confio que es pugui considerar en un estat molt òptim, sempre amb el benentès que ho hem aconseguit entre totes les persones que hi hem estat treballant. L’oferta formativa del centre està al màxim nivell, sobretot en l’oferta adient i variada de les especialitats de formació professional. Estructuralment, hem aconseguit millorar moltes de les instal·lacions del centre, que ja sabeu que és molt gran, i ara encara n’hem deixat dues més en execució. En referència a l’aspecte pedagògic, hem consolidat el programa de qualitat i millora contínua, la digitalització dels aprenentatges, participació en programes d’innovació, i ja és el segon curs que treballem per projectes, d’acord amb els principis de l’Escola Nova. I si ens fixem en el nivell de cohesió social de la nostra comunitat educativa, és molt alt, la convivència és molt bona i aquest bon ambient que es palpa en el dia a dia afavoreix qualsevol dels processos d’ensenyament i aprenentatge.

 

Josep M. Soler serà un bon relleu al capdavant de l’Institut?

No n’hi ha cap dubte, és una persona vinculada al centre des de sempre; ja en va ser alumne, després l’institut el va retrobar com a professor i finalment també formant part com a cap d’estudis de formació professional i coordinador de qualitat en el nostre equip directiu. Aquesta experiència i la que va assolir com a coordinador territorial de formació professional a Tarragona els darrers dos cursos avalen la seva preparació. Cal dir que es tracta d’una persona molt propera i molt compromesa.

 

Ara jubilat, a què dedicareu el temps lliure?

Mentre dus a terme la teva tasca de direcció, tan absorbent, sense voler vas aparcant moltes de les coses que eren petits projectes personals o aspectes d’oci que no acabes mai de fer; suposo que ara serà el moment de posar-los en pràctica, això sí, no ho vulguem fer tot alhora que pot ser pitjor el remei que la malaltia. De tota manera, de cara al centenari de l’Institut Jaume Huguet, tinc pensat poder acabar el llibre de la història d’aquest centenari tan merescut. Com que l’edat de jubilació acostuma a coincidir amb l’aparició dels nets, doncs també em tocarà fer d’avi, millor dit, m’agradarà molt fer d’avi, i per mantenir el meu contacte amb la natura, que sempre m’ha agradat tant, anirem a rememorar petits moments de pagesia. L’aire lliure sempre fa salut.

 

Alguna anècdota del seu pas per la direcció de l’Institut?

Suposo que n’hi ha moltes, des de la meva convivència amb les alarmes, que sonen quan menys t’ho esperes —ja ens perdonarà el veïnat de l’institut—, i que en arribar la policia em renyava perquè els havia d’esperar a ells i no volien que hi entrés sol, fins a les coses més senzilles com uns nens de primer d’ESO jugant al pati fent petites apostes entre ells, i em ve un i em diu “director, que li puc fer una abraçada?”, jo li responc, “faltaria més”, i és clar, la resta de companys van quedar parats, perquè no estem prou acostumats a ser propers, això sí, sense perdre mai les formes. Per exemple, a les tardes tenim dos grupets d’alumnes amb programes de formació inicial, els que abans eren les cases d’oficis, i alguna vegada els anava a buscar perquè m’ajudessin a fer quelcom; després quan tornàvem a classe li comentaven al seu tutor, tot sorpresos, que el director havia fet el mateix que ells i treballava amb ells, i això em feia reflexionar, perquè als alumnes, igual que als adults, els agrada que els acompanyin, fins i tot més que els ensenyin.

Deixa un comentari