Ernest Bertran és un dels membres del grup vallenc La Tieta Clara. Aquest és un quartet de música format per David Ferré, Bàrbara Flores i Albert Ferré.
La formació presenta un repertori de cançó catalana d’una forma personal i exquisida.

Com comences la teva trajectòria musical?
Tinc seixanta-sis anys i vaig començar en el món de la música de molt jove. Després vaig estar tocant cançó en solitari a l’època de la música llatinoamericana. Fins que fa uns deu anys, des del grup Trams em van proposar de cantar amb ells. Paral·lelament vam fer dos CD en solitari. Posteriorment se’ns va ocórrer versionar cançons variades traduïdes i fer-les totes en català. Més tard va sorgir el grup Arrels.

Com sorgeix el grup La Tieta Clara?

No ens acabàvem de trobar prou satisfets amb el que fèiem i vam voler donar un pas més per seguir cantant en català donant-hi un valor afegit.

Quin és l’objectiu del grup?
Amb el moment i el context polític en què som, cantar en català és el que toca. Jo personalment no he renunciat mai a cantar en una altra llengua. No ho descarto, si els esdeveniments polítics tiren endavant no em faria res cantar en anglès o fins i tot en eusquera.

Vau actuar al Valls per la Llibertat. Un dels objectius és la reivindicació i la protesta social?
En aquest moment la música reivindicativa és el que toca. Estem conscienciats amb la llibertat d’expressió i amb tot el que comporta.

Com us definiríeu?

Ens vam enfocar en la cançó catalana, en la instrumentalització que tingués aquest caire intimista. També busquem l’escenografia adequada així com la posada en escena. A banda de fer cançons de cantautor català, el component diferent és la instrumentació. Ens hem fet multiinstrumentistes tots. El que es vol transmetre són cançons de la terra amb aquest component més creatiu. A l’acompanyament musical hi hem donat molt més valor del que hi donàvem abans. Ara es tracta d’una formació que està molt equilibrada. Busca un conjunt homogeni que pretén ser molt intimista. En aquesta formació intentem ser tots molt protagonistes. Sempre que cantes personalitzes. Hem donat a les cançons l’estil que a nosaltres ens agrada.

Com definiríeu el vostre estil?

L’espectacle és de caire intimista, però és una música per escoltar.

Com treballeu les cançons?

El primer que vam fer va ser seleccionar temes. Vam fer una llista en què hi devia haver un seguit de temes des dels anys seixanta fins a l’actualitat. Hem passat per tots els estils. Per votació vam anar-les escollint fins a tenir-ne unes vint-i-cinc. Un cop seleccionades vam agafar la direcció musical del grup i vam fer les propostes d’arranjament.

Quin és el so del grup?

Després de fer els arranjaments vam buscar com volíem que se’ns reconegués a partir d’instruments diferents. Aquest ha estat un procés paral·lel a l’arranjament musical de les cançons. En tot aquest procés hem anat buscant el nostre so a partir de triar instruments que poguessin quedar bé.

Quin és el camí a seguir ara?

Vam fer la presentació a Alcover el passat dia 1 d’abril. Ara estem en mans d’uns quatre representants que estan buscant les actuacions per a la temporada d’estiu.

Quins altres projectes teniu pendents?

El següent pas ara és treballar la temporada de teatres de cara a la tardor. Creiem que pot quedar molt bé. També ens agradaria enregistrar un disc i poder fer la gira de presentació en teatres per a la propera temporada tardor-hivern.

Quin és el vostre repte principal?

Al marge de fer cançons emblemàtiques, un altre dels reptes és fer les nostres pròpies cançons.